Diccionari d’una negociació: les paraules que poden salvar la investidura de Sánchez

Obrim el diccionari.

A la seva manera, sense pronunciar la paraula per poder al·legar que mai la va prometre si tot fracassa, Sánchez ha deixat clar aquesta setmana que hi haurà amnistia. Només l’ha verbalitzat per desmarcar-se de la proposta de Sumar, revelada per EL PERIÓDICO. El president admet que la llei s’està negociant i assegura que el PSOE la donarà a conèixer quan estigui tancada. Potser tampoc llavors haurà de tornar a pronunciar el terme perquè no es batejarà de la mateixa manera que aquella llei de 1977 que va catalitzar la transició del franquisme a la democràcia. Són aquestes reminiscències les que desaconsellen als socialistes acceptar el concepte d’amnistia en el context actual, assumint (fins i tot en públic) que la norma anirà directa al Tribunal Constitucional. Es manegen alternatives com a ’oblit penal’ o ’alleujament penal’, però ERC i Junts remarquen que no volen que s’oblidi el que va passar el 2017 ni es conformen amb una mera rebaixa de condemnes, sinó que l’objectiu és extingir tota responsabilitat penal per treure per complet el conflicte dels tribunals i portar-lo a una taula política.

Aquesta paraula sí que la pronuncien tots, però tampoc té opcions d’aparèixer negre sobre blanc. Sánchez ha sigut taxatiu: no hi haurà «referèndum d’autodeterminació» perquè aviva la fractura en comptes de la «convivència». Però això no significa rebutjar qualsevol tipus de consulta. ERC planteja tornar a la casella del 2019, és a dir, al primer pacte d’investidura que el líder del PSOE va subscriure amb ells. Aquell compromís pivotava al voltant d’una taula de diàleg els acords de la qual serien sotmesos després a «consulta de la ciutadania de Catalunya». No seria un referèndum, sinó una consulta vinculant, i no es votaria la independència (línia vermella per a Sánchez), sinó un nou encaix de Catalunya a Espanya. Es votaria un pacte, i no una ruptura. El Govern rebrà ben aviat el primer informe del Consell Acadèmic per l’Acord de Claredat, que podria ratificar la viabilitat d’aquesta fórmula.

De la taula ja en van sortir els indults i el final de la sedició, però ara ERC vol passar a la fase del referèndum. Abans d’això, el mateix nom de la taula també està en qüestió, entre altres motius perquè Sánchez es podria trobar Junts assegut davant. Aragonès va reivindicar en aquest diari que l’estatus polític de Catalunya el negocia només el Govern, però els postconvergents, com a imprescindibles per governar, podrien reclamar la seva quota a la taula. JxCat se’n va excloure quan Aragonès va vetar els dirigents que no fossin membres del Govern, i va acabar desdenyant tant l’estratègia republicana com la legitimitat d’aquest fòrum. Com que uns i altres s’hauran de menjar ara les seves paraules, toca buscar un circumloqui. Esquerra intenta que qualli l’etiqueta de ‘taula de negociació’, però Junts presumeix que ells no negocien, sinó que «cobren per endavant». De fet, no van deixar constància escrita del seu acord per recolzar el PSOE en la Mesa del Congrés per poder vantar-se que mentre ERC firma paraules, JxCat aconsegueix fets.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

El PSOE ja es va enredar fa uns anys a la troca del mediador, un altre mur infranquejable perquè implica reconèixer que les dues parts del conflicte estan al mateix nivell. Però, en realitat, el mateix Carles Puigdemont ha diluït la paraula. «La total falta de confiança entre les parts fa que un mecanisme de verificació del compliment dels acords sigui imprescindible i que hagi d’operar des de l’inici de les negociacions», va afirmar en la conferència del 5 de setembre. No hi havia rastre de l’espinós terme i, un detall potser més important, l’expresident posava el focus en el futur, a assegurar que es compleixin els acords, i no tant a tutelar el diàleg. Així no faria falta dir-li mediador. En trobar aquesta fórmula neutral hi ha PSOE i Junts.

I a tot això, ¿quin nom li posaran a l’acord final? Si fos per Sánchez, inclouria la paraula ‘convivència’, que repeteix gairebé tantes vegades com omet ‘amnistia’. ‘Retrobament’ i ‘concòrdia’ també se senten bastant a boques socialistes. Però aquestes veus grinyolen massa a les orelles independentistes. Acceptar que s’ha de tornar a conviure implica admetre que un dia, fa sis anys, es va trencar la convivència.