¿Qui pot liderar el PP català? L’1x1 dels possibles candidats

Les relacions entre Feijóo i l’actual president del PPC, Alejandro Fernández, s’han anat tensant cada vegada més. Especialment després de la desautorització pública a l’estratègia del dirigent nacional d’incloure Junts en la ronda de contactes per a la seva investidura. Feijóo ja va apostar aquesta setmana obertament per «buscar» un nou líder, donant per amortitzada l’etapa de Fernández i revelant que encara no té tancat el seu substitut.

Ningú ha expressat obertament la seva voluntat de ser el nou líder, però hi ha alguns moviments –que s’han intensificat en els últims dies– i algun cop de colze. Però sense el ‘qui’, tampoc està clar ni el ‘com’ ni el ‘quan’. El que sí que sembla clar és que Fernández no està disposat a llançar la tovallola i que, en cas d’acabar en un congrés amb més d’una llista, Génova haurà d’assegurar-se que el seu candidat tingui l’aval majoritari de la militància.

Aquest és l’1x1 dels possibles futurs líders del PP a Catalunya:

Fernández va ser elegit el novembre del 2018 amb l’aval de la militància i del llavors president nacional Pablo Casado. Tot i això, les relacions es van torçar poc després, amb les primeres patacades electorals. Just abans de la caiguda de Casado, Génova estava preparant la seva sortida. L’entrada de Feijóo li va donar una mica d’aire, però va durar poc. No hi ha ningú al partit que no li valori els seus dots d’orador parlamentari, però li retreuen la seva bunquerització i la seva falta d’implicació en la vida orgànica del partit. No només a Catalunya. Génova està especialment molesta per les seves absències en les reunions de barons a Madrid. Molts al PP donen per fet que si es convoca un congrés, s’encomanarà a les bases –i a l’ala més dura del partit– i presentarà la seva candidatura per ser reelegit.

Un dels noms que sona amb força des de principis del 2023 és el de Sirera. Feia més de 10 anys que estava allunyat de la política institucional catalana –l’últim com a assessor del PP valencià–, quan va rebre l’encàrrec de Feijóo per ser el candidat a l’alcaldia de Barcelona. La seva missió era revertir les enquestes i mantenir la representació en el consistori, però la màxima era ser decisiu en l’elecció del futur alcalde. Dues metes que va complir. Això i la seva bona relació amb Feijóo l’han fet escalar a la travessa, tot i que ja va ostentar aquest càrrec fa més de 15 anys i el record és una mica tortuós. «L’etapa de Dani va ser molt dura», apunta un dels dirigents consultats. Altres incideixen que seria difícil que pogués compaginar la tasca interna del partit, la candidatura a les eleccions catalanes i la seva intenció de llaurar el terreny per entrar en la competició per l’alcaldia de Barcelona d’aquí quatre anys. Però té la confiança de Feijóo.

Un altre dels dirigents que centra diverses mirades és el de l’alcalde de Castelldefels i president del PP de Barcelona, Manu Reyes. Tot i que no s’ha postulat oficialment, diverses fonts consultades donen per feta la seva voluntat d’ocupar el càrrec i consideren que s’està posicionant des de la direcció provincial, competint amb la cúpula catalana. Reyes manté una bona relació amb Feijóo, que va escollir el seu municipi per començar la campanya del 23J i que lloa públicament la seva gesta a Castelldefels amb una majoria gairebé absoluta. Tot i això, el seu grau de coneixement fora d’aquest municipi de 60.000 habitants del Baix Llobregat és escàs i, si a Sirera li costaria compaginar-ho amb la tasca de regidor a Barcelona, més encara li costaria a Reyes ostentant l’alcaldia. A més, fonts del partit li valoren la seva capacitat de gestió interna a la província, però també creuen que el seu perfil destaca poc en els mítings.

Però si Sirera i Reyes són dos noms habituals a les travesses, el de Dolors Montserrat mai desapareix. Ja el 2018 va sonar com a successora de Xavier García Albiol al capdavant del partit, ja que, després de la moció de censura a Mariano Rajoy i l’arribada de Casado, va acabar ocupant Fernández. Montserrat va ser ministra de sanitat durant el Govern de Rajoy i després, arran del canvi a Génova, es va convertir en la veu del PP al Congrés, etapa que va tancar al passar a liderar la candidatura del PP a les europees del 2019. La seva intenció, segons apunten diverses fonts, és seguir a Europa, una cosa incompatible amb liderar el partit i ser candidata a la Generalitat. Tot i això, les pròximes eleccions al Parlament Europeu són el juny de l’any vinent i cal veure quines són les plantades de Feijóo per a aquests comicis.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Molt més lluny a les travesses, però sempre important per al partit, hi ha l’alcalde de Badalona, Xavier García Albiol. Ja va ser president de la formació i candidat a la Generalitat el 2017, quan el PP es va veure completament arrossegat electoralment per Ciutadans i va quedar relegat al grup mixt del Parlament. Aquest record amarg, sumat al fet que ha aconseguit per primera vegada la majoria absoluta a Badalona, i que ho ha fet amb una gran quantitat de vot prestat –també d’independentistes–, el deixa pràcticament fora de la carrera. El seu objectiu ara és centrar-se en la ciutat i fer una bona gestió que li permeti mantenir la majoria absoluta –i evitar pactes a la contra– en les pròximes municipals del 2027.

Finalment, hi ha la possibilitat que Feijóo opti per una persona aliena al partit, com va fer amb la candidatura a les eleccions generals amb el perfil de Nacho Martín Blanco. Els estatuts del partit obliguen a tenir almenys un any de militància per poder ser candidat, tot i que alguns dels consultats apunten que la normativa interna pot ser «laxa» en funció dels interessos. De moment, l’únic independent amb ascendència és Martín Blanco, que encara no s’ha fet militant, però molts el veuen encara massa connotat per Ciutadans. Diverses fonts apunten que l’opció d’un perfil independent era un dels plans si Feijóo aconseguia la presidència del Govern. Primer col·locar-lo com a ministre per aplanar el terreny i donar-lo a conèixer, i després situar-lo com a candidat a la presidència del partit a Catalunya. Amb tot, després de la investidura fallida, aquesta opció és descartada per la majoria de fonts.