L’amnistia augura un ball de cadires a ERC i Junts

Hi ha dues conteses electorals a la vista –donant per descomptada la reelecció de Sánchez i que no hi ha repetició electoral–: les europees de juny del 2024 i unes catalanes, a tot tardar, el febrer del 2025. Si l’escala de la desjudicialització arriba a l’amnistia, Puigdemont i Junqueras es podrien tornar a batre en duel. L’expresident és el líder moral de Junts, un partit en què ja no ocupa cap càrrec i la candidata del qual, Laura Borràs, ha sigut condemnada per prevaricació i falsedat documental i no es contempla com a amnistiable pels negociadors, fet que l’allunya del cartell electoral.

La batalla de Puigdemont, per molt que torni a Catalunya, podria continuar passant per Europa, tornant a ser elegit eurodiputat, ja lliure del periple a què es veu embolicat sobre la seva immunitat. ¿Per què no mirar de tornar a la Generalitat? Tindria el repte de superar Salvador Illa i ERC en escons i, després, si triomfés, hauria de pactar igualment amb PSC o Esquerra per ocupar el Palau tot i que el que més destaca el seu entorn és que s’ha construït un lideratge messiànic que es podria esfumar a l’haver d’encotillar després en els límits de l’autogovern. I aquí és quan entra en disputa Jordi Turull, que manté la ferida oberta de no haver sigut elegit president per l’abstenció de la CUP just abans de tornar a ser empresonat el març del 2018.

A ERC també amaguen encara les cartes, però Aragonès es reivindica. Va inaugurar la setmana amb la posada de llarg de l’acord de claredat i es va presentar al Senat per plantar cara al PP i omplir el buit que va deixar el PSOE. La inquietud republicana parteix de la possibilitat que, després de quatre anys al capdavant del Govern, no opti a la reelecció i sigui Junqueras qui el pugui desbancar, el 2025. Una possibilitat que s’interpretaria com una esmena al seu lideratge i a l’obra del seu Govern.

Fa temps que el seu cercle detecta que necessita marcar perfil propi, i els seus assessors han trobat en Isabel Díaz Ayuso una carta amb què competir. Això explica que volgués respondre per vídeo a la presidenta madrilenya en defensa de l’amnistia i que acceptés participar en el debat de la Cambra alta.

Aragonès no va dir res de nou al Senat, va insistir que l’amnistia és el «punt de partida» perquè Catalunya «voti» en un referèndum pactat, perquè el missatge era la seva mera compareixença a Madrid. Però hi va haver un dard al PP que es dirigia també a Puigdemont: que qui parla en nom de Catalunya és el seu Govern.

El ‘quid’ de la maniobra de fugida, no quedar-se a escoltar la resta de presidents autonòmics presents, va ser en la línia de la desconnexió (‘això no va amb nosaltres’) com a colofó al seu argument que els populars viuen d’atiar l’«anticatalanisme». Va aconseguir acaparar els focus, però cal veure si capta l’atenció de Sánchez i si hi ha una trucada que interessa fer pública com la de Junqueras.

En el PSC són conscients que l’amnistia agitarà el tauler, però Illa diu preferir tenir el rival al terreny de joc i no a la banqueta. La seva candidatura a la Generalitat està més que confirmada, és el líder indiscutible de les sigles i porta tres victòries consecutives des del 2021. Però sap que guanyar no ho és tot, i que per ostentar la presidència del Govern, d’acord amb les enquestes, també haurà de pactar. 

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

¿Què guanya amb l’amnistia? Confirmar la tesi socialista que ‘desinflamar’ el procés en favor de la convivència mobilitza a favor seu i divideix l’independentisme. Però per a això necessita un compromís amb la legalitat vigent, com ho és l’acord de claredat d’Aragonès, i que Junts accepti l’ambigüitat en el preàmbul de la llei d’amnistia.

Al PSC no li interessa una repetició electoral, la que va ser la seva candidata, Meritxell Batet, ha deixat el Congrés i la política. Però, si no guanyen tots, no hi haurà pacte per Sánchez.