Amb toga i contra la dictadura: el Govern recupera la memòria dels jutges antifranquistes

Aquestes contramemòries van quedar impreses al llibre ‘Los jueces contra la dictadura’, que aquesta minoria de juristes es va encarregar de crear i distribuir anònimament el 1976. Una publicació oblidada durant anys que la conselleria de Justícia, Drets i Memòria ha decidit reeditar per primera vegada amb l’objectiu de retre homenatge a aquesta minoria en la magistratura que es va jugar la seva carrera i la seva llibertat. «S’ha de recuperar la memòria dels jutges i fiscals antifranquistes. Sempre hem parlat, i és cert, de les línies de continuïtat entre la justícia de la dictadura i de la democràcia, però això no ha d’impedir recuperar la memòria democràtica dels que es van oposar des de la judicatura per lluitar contra el règim», explica a EL PERIÓDICO el director general de Memòria Democràtica de la Generalitat, Alfons Aragoneses.

Un «moviment» amb referents

El document, assegura, no només té un valor memorialista i reparador, sinó que també permet comptar amb un relat jurídic del que passava en aquells anys i posar-lo a disposició de la investigació acadèmica perquè no quedi només la visió «esbiaixada» dels documents oficials de llavors, així com de la formació en matèria de memòria que la conselleria promou entre jutges i fiscals. De fet, el pròxim 3 de novembre hi ha una activitat prevista amb aquest propòsit sota el títol ‘Els reptes de la Fiscalia de Drets Humans i Memòria Democràtica i el seu context històric’ dirigida als col·lectius de l’administració de justícia.

L’associació Justícia Democràtica es va forjar el 1971 a Barcelona, tot i que formalment es va constituir l’any següent a casa del magistrat madrileny Clemente Auger. El seu primer i únic congrés va ser el 1977 a Madrid encara en un context d’il·legalitat, i es va dissoldre després de l’aprovació de la Constitució de 1978. Tot i que els textos no tenen cap firma i la seva clandestinitat fa difícil definir quants n’eren exactament, alguns dels que van formar part del col·lectiu sí que van sortir de l’anonimat. Un d’ells, el magistrat emèrit del Tribunal Suprem Perfecto Andrés Ibáñez, explica que, més que una organització, el que van posar en marxa va ser un «moviment» i que per això no va tenir mai una llista d’integrants ni quotes, però sí persones de referència que van cobrir «pràcticament tota la geografia» amb «dedicació» i «compromís».

A Barcelona, per exemple, hi havia els fiscals Carlos Jiménez Villarejo, José María Mena, a Madrid Jesús Vicente Chamorro i Eduardo Jauralde, i a Galícia el jutge Claudio Movilla. «Jo vaig tenir, de fet, un paper similar, quan em vaig incorporar al Jutjat de Toro, a Zamora», recorda. L’emèrit del Suprem José Antonio Martín Pallín va ser un altre dels implicats en l’associació. No obstant, Perfecto Andrés relata que «el senzill suport organitzatiu» que tenien va córrer «en bona mesura a càrrec de persones de l’òrbita del Partit Comunista». «De fet, els documents fonamentals porten la bolla inconfusible de publicacions clandestines d’aquell, que en aquest cas va prestar una logística que llavors ningú més hauria pogut deixar», diu.

Una contestació «netament professional»

Notícies relacionades

Armengol, sense successió a la vista

Hi ha menys de 2.500 pisos de lloguer a prop dels municipis afectats

En el pròleg del llibre de 314 pàgines que rellançarà el Govern, també d’autoria anònima, els juristes antifranquistes relataven que s’havien organitzat com a «expressió del profund malestar que la situació institucional produïa en un sector de la magistratura», perquè el poder judicial exercia d’«institució complicada al dispositiu estatal antidemocràtic». Una contestació, la seva, que asseguraven que era «netament professional» i inspirada en els principis de l’estat liberal democràtic de dret. Els treballs no van ser individuals, sinó que van ser debatuts en comissions de maner a«molt participativa» i en l’ostracisme de la dictadura.

«Un sector qualificat de la ‘intel·lectualitat orgànica’ de l’aparell d’estat franquista va passar a convertir-se en oposició clandestina, amb la subsegüent aparició d’una figura enormement significativa i sens dubte atípica: la d’una mena de ‘jutge delinqüent’», van resumir llavors per justificar la seva existència davant abusos, ingerències i corrupcions que consideraven que no podien quedar impunes ni blanquejats. «Tots teníem consciència del risc, sabíem que la nostra activitat entrava, directament, en el Codi Penal. Però ens movíem amb discreció i preníem precaucions elementals en matèria de comunicacions i de trobades», assegura el jutge emèrit, convençut de la contribució que va fer el col·lectiu per «generar una cultura, després constitucional, de la jurisdicció» llavors impensable si no es feia des de l’ostracisme.