De dones ferroviàries a teixidores en vaga: la memòria històrica femenina s’obre pas

A València se’ls va acudir extreure paraules acusatòries dels informes que alimentaven els consells de guerra per a les vençudes de la contesa civil. Amb el tors despullat i decorat amb aquests termes, ‘enemiga’, ‘perillosa’, ‘instigadora’... declamen el destil·lat de xivatades en una de les seves creacions artístiques lligades a la memòria històrica de les dones. L’última vegada ha sigut al Museu Thyssen de Madrid, la mateixa ciutat on Art al Quadrat ha portat també la seva exposició ‘Yo soy. Memoria de las rapadas’, que ha recorregut molta geografia –excepte Catalunya, on els seus intents han sigut fins ara vans– commemorant les republicanes que les tropes franquistes van convertir en pelades i van purgar amb oli de ricí.

Les iniciatives d’Art al Quadrat formen part d’un cada vegada més nombrós corrent d’investigació en la memòria històrica protagonitzada per dones. Un total de 115 projectes en marxa d’universitats, fundacions i associacions tenen el reconeixement de la secretaria d’Estat de Memòria Democràtica en la forma més ressenyable: la subvenció; petita, de no més de 10.000 euros, però palpable. D’aquestes incursions amb suport estatal concedit el 2022, 17 tenen les dones per objectiu.

Entre aquests estudis amb ajuda estatal sol·licitada el 2022, n’hi ha en marxa sobre les dones soldat de l’Exèrcit Popular de la República, o també sobre l’aportació femenina en l’impuls democràtic de la Transició. Entre 52 projectes pendents de subvenció aquest any, però també en marxa, en funciona un sobre localització de llocs de memòria de les dones, o fins i tot un altre de la universitat CEU sobre la repressió específica a les dones al Madrid de la Guerra Civil.

A més, hi ha una plèiade d’altres iniciatives veteranes, com la que a Barcelona recopila i fixa amb imatges i veus les vivències de la presó femenina de les Corts, o com els passejos per escenaris de la lluita democràtica que, amb òptica feminista, munten a Madrid les expertes del col·lectiu Herstóricas.

«La llei de memòria democràtica és una llei feminista –opina el secretari d’Estat de Memòria, Fernando Martínez–. Brinda atenció especial al paper singular de les espanyoles en la conquesta de la democràcia i de les llibertats en la nostra història contemporània». Martínez es refereix al fet que «les dones van patir humiliacions, violacions, persecució, violència o càstigs per la seva activitat política, però també pel mer fet de ser dones o per haver sigut mares, companyes o filles de perseguits, represaliats o assassinats».

Diuen les germanes d’Art al Quadrat que tornar a fer sonar aquestes acusacions és «un exercici d’empatia, sororitat i psicomàgia». Declamant vells sumaris, reviuen els noms de les afectades: Elodia Palos, Francisca Puig, Dolores Amiguet... Tot això va del fet que no s’esborrin els noms.

Qüestió de respecte

Qüestió de respecteQuan les teixidores de la fàbrica de sostenidors Confecciones ORY de Burgos van decidir anar a la vaga, no va ser només pel baix salari i els horaris abusius. Volien a més que el cap els deixés d’anomenar ‘nena’.

L’aturada es va prolongar tres mesos el 1976, cuejant la dictadura. Gairebé mig segle després, velles companyes de màquina de cosir es van conjurar perquè no se’n perdés la memòria. I María Ángeles González, una d’aquelles treballadores, va començar a recollir testimonis per a un llibre, ‘Una lucha de mujeres’, editat per l’Ajuntament de Burgos.

Aquella mobilització a ORY, amb una de les primeres assemblees de dones obreres de la Transició, és part dels nous rescats d’història femenina. L’ha emprès la Fundació Jesús Pereda, una de les que a CCOO es dediquen a tasques de memòria.

«Les lluites de les dones són una part defugida de la historiografia», opina Ana Peña, arxivera de la fundació. Ara es tracta d’«equilibrar», explica aquesta investigadora, immersa en una carrera contra el temps, ja que a poc a poc van morint les protagonistes.

El projecte de la fundació, com els d’altres ens de Comissions Obreres que van mirant a la seva història femenina, no és senzill: «El franquisme va voler tornar-les a les cases, convertir en ‘àngel de la llar’ la dona que havia accedit al mercat laboral en la República. D’aquí ve la institució del dot que concedia l’Estat, que incentivava les que deixaven la feina per casar-se», recorda Peña.

Per això busca de vegades en arxius que són erms, ja que el sindicalisme clandestí de l’època a Castella i Lleó és ple d’homes, miners, operaris de fàbriques d’automoció i nusos ferroviaris, i les lluites laborals de les dones eren tractades pel franquisme –i també pels seus propis companys– amb paternalisme.

«Els sindicats –apunta Peña– estaven molt masculinitzats», fins al punt d’eclipsar les penes de les treballadores. En el fons, aquelles vaguistes de Burgos demanaven respecte.

Separades del tren

Separades del trenA Adela Trilles Salvador, de 31 anys, taquillera a l’estació de tren de Tortosa, la van acomiadar per haver sigut «persona d’idees extremistes, anticatòlica, afiliada al Sindicat Nacional Ferroviari, al Partit Socialista Unificat i a l’organització separatista Dona a la Rereguarda».

La descripció està continguda en la Proposta de Separació Definitiva (de l’ocupació) que l’11 de juliol de 1941 va emetre la Renfe, acabada de crear. I es va incloure a les Diligències de Depuració 62/4181, que van ser elevades a «Marcote». Així firmava el per llavors delegat de Depuració del sistema ferroviari.

La roja Trilles es va deslliurar de morir quan li van commutar la pena de mort per una altra de reclusió, però la van incloure en un dels 93.711 expedients que el franquisme va obrir a la plantilla de les companyies ferroviàries després de la guerra. Per judicis particulars i davant tribunals d’empresa van passar tots els empleats; també elles: 4.479. D’aquestes, 779 van ser «separades», com la tarragonina.

Els expedients es conserven bé, amb les seves resolucions i informes de conducta redactats per alcaldes, comandaments de Falange, rectors i caps de lloc de la Guàrdia Civil, una muntanya documental que explora la Fundació dels Ferrocarrils Espanyols (FFE). Després d’una primera fase d’identificació –iniciada el 2004–, la fundació posa ara un focus qualitatiu en la repressió específica a les dones. La setmana passada ha portat una ponència al IX Congrés d’Història Ferroviària, celebrat a Mataró al complir-se 175 anys de la primera línia peninsular de tren, entre Barcelona i aquesta ciutat del Maresme.

A la cuina

A la cuinaA les ferroviàries els queia a sobre el doble càstig de la dictadura «pel seu gènere i per ser treballadores», recorda Miguel Muñoz, historiador i director de l’Arxiu Històric Ferroviari. I una tercera imputació, a més, per la tendència de marits i fills a fer-se d’esquerres. «El règim les considerava responsables de la moralitat dels fills», afegeix Muñoz.

Es va aplicar a aquelles dones el principi general que impregnava la llei de responsabilitats polítiques del «primer any triomfal»: el deure de demostrar que no havien recolzat la República ni per acció ni per omissió. En els judicis que es muntaven en cada empresa, el procés començava amb un qüestionari exhaustiu. «Havien de contestar fins i tot què van fer el 18 de juliol de 1936, hora per hora», apunta l’historiador.

Aquesta repressió va ploure sobre un contingent de guardes d’encreuaments de tren, netejadores d’estacions i oficinistes, multitud sotmesa després al principi nacionalcatòlic que no hi ha millor feina per a la dona que la cuina i la cura dels fills.

Els primers vots

Els primers votsAquestes noves línies d’investigació són tres de les que miren de fixar el record d’aquella violència política de gènere de la dictadura.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Les bessones Del Rey emboliquen la seva exposició de les rapades per emportar-se-la a la Biennal Sud, al Museu de la Memòria i els Drets Humans de Santiago de Xile, la seva pròxima destinació, la mateixa setmana en què, a Valladolid, prepara Ana Peña cites per gravar en vídeo veteranes sindicalistes de la clandestinitat, i mentre a Mataró aportava Miguel Muñoz estadístiques de depuració de guardaagulles empobrides.

Però no tot és activitat en el flanc de la memòria femenina i feminista. L’11 de setembre, l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica va demanar a l’Ajuntament de Madrid la cessió d’un espai públic per a un acte de commemoració. És que el 19 de novembre es compleixen 90 anys dels primers comicis en els quals les espanyoles van poder votar. Passat mes i mig, el consistori continua sense contestar.