La memòria de l’oncle de Montserrat Tura i 500 llambordes contra l’oblit de la barbàrie nazi

«És com si ens donessin un bri d’ell. És el no-monument, una peça tan delicada i minimalista en la qual hi ha tota l’essència d’una cosa molt gran a escala mundial. Van ser víctimes de la barbàrie més gran perquè les centelles dels forns crematoris arriben a tothom», explica la també exdirigent del PSC. Nascut a Mollet el 1912, la història de Tura Ros és també la de molts altres deportats a camps de concentració després d’exiliar-se a França.

Fill d’alcalde republicà i rabassaire

Fill gran de l’alcalde de la seva ciutat durant la República, Feliu Tura i Valldeoriola, va seguir les petjades de la seva família de rabassaires i es va arremangar per aconseguir que els productes de molts pagesos humils fossin exportats i s’internacionalitzessin. Va ser un dels fundadors de la Societat de Socors Mutus de Mollet. «Es va implicar en crear un coixí social per als agricultors», recorda Montserrat Tura. Tenia tres fills quan se’n va anar a l’exili acompanyant el seu pare i un germà i llavors la seva dona, Roser Mas, estava embarassada d’un quart que mai va arribar a conèixer.

Va estar primer en el camp de refugiats d’Argelers i després en el d’Agde. I després de treballar per reforçar la frontera de França amb Alemanya davant la por d’una invasió, el van fer presoner a Dunkerque el 1940. El van portar al camp de concentració de Mauthausen, on li van assignar el número 3.555. Set mesos després el van traslladar al de Gusen, on s’assassinava, també per inanició, els presoners lesionats pels treballs forçats a què els sotmetien. Allà va morir el 29 de març de 1941.

«Va morir lluny de casa amb només 29 anys després de dos anys i mig de penúries», lamenta la seva neboda, que admet l’«emoció» de la família amb la instal·lació de la llamborda en la seva memòria i la de quatre molletans més: Vicenç Bachs Vilà, Pere Cuyàs Niubó, Joan Molins Maynou i Antonio López Tarragona. Amb ells, Catalunya comptarà ja amb 503 llambordes instal·lades en 69 municipis en memòria de les víctimes del nazisme. Per al Memorial Democràtic, encarregat de coordinar el projecte dels ‘stolpersteine’ creats per l’artista alemany Gunter Demnig, es tracta d’un homenatge que va «més enllà del record íntim, familiar o sentimental», ja que té una «dimensió de reconeixement col·lectiu».

Lluitar contra «la indignitat de l’oblit»

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Tura recorda com la seva tia va tenir a la Plaça Amical Mathausen de Mollet «un lloc on plorar-lo» i com generació rere generació la família «no ha canviat d’idees». Les llambordes s’instal·len en l’última residència on la persona va viure en llibertat i inclouen, a més del nom complet de la persona, l’any de naixement i el de la seva deportació, a més del camp i si va ser assassinat o alliberat.

Aquest projecte de memòria és una de les línies «estratègiques» de la conselleria de Justícia. Precisament, Montserrat Tura va ser la titular d’aquest departament entre 2006 i 2010, tot i que llavors les polítiques de memòria no estaven sota la seva batuta. «No es pot deixar que els seus noms morin en la indignitat de l’oblit. Ni tampoc podem estar lamentant-nos del passat. No ens podem quedar només en l’honorabilitat, hem de tenir projectes de futur perquè les noves generacions coneguin la dimensió de la màquina d’extermini que va ser l’Holocaust. És el millor homenatge que els podem fer», conclou.