Així es va forjar l’acord entre Sánchez i Puigdemont: un part llarg que mai «va córrer perill»

¿Què va passar? La resposta cal buscar-la a uns 1.000 quilòmetres de Brussel·les, a Barcelona, on el ministre de Presidència, Félix Bolaños, segellava en aquelles mateixes hores l’acord amb ERC. El PSOE sempre havia insistit que el «més difícil» de tota la negociació amb l’independentisme català per aconseguir la investidura de Pedro Sánchez era trobar l’«equilibri» entre republicans i postconvergents, dues formacions en lluita permanent. Al rubricar amb ERC, van allunyar Junts. 

«Puigdemont no va voler compartir protagonisme aquell dia amb Oriol Junqueras», consideren els socialistes. Així que el pacte es va allargar fins dijous passat, on tot el que s’havia previst una setmana abans va acabar passant. Tot i això, els col·laboradors de Sánchez insisteixen que el pacte mai «va córrer perill». Tan sols es va demorar.

Algunes fonts de Junts abunden en la mateixa idea. «El PSOE ha comès un error greu», va explicar en privat un alt dirigent del partit després de l’acord amb els republicans. Ja no era un desacord sobre continguts, sinó sobre un d’intangible que ha sigut essencial en aquests llargs mesos des de les eleccions generals del 23 de juliol: la demolició de l’enorme desconfiança entre les dues parts.

«Parem màquines»

Puigdemont, en canvi, va donar una versió diferent de la permanent de Junts. Els membres de l’organisme també havien volat aviat aquell dia a Brussel·les, en un trajecte que va començar amb un altre imprevist. El fort vent va provocar que haguessin d’esperar més d’una hora abans d’enlairar-se i van arribar tard a la capital belga. Fins passades les 11 del matí no es va iniciar la reunió. Va servir de poc. Turull, Puigdemont i Miriam Nogueras, la portaveu dels postconvergents al Congrés, no van oferir gaires detalls, més enllà de mostrar-se optimistes. «Això està anant bé», van dir. I després van marxar.

L’expresident i el secretari general de Junts van tornar a dos quarts de quatre de la tarda, quan el PSOE i ERC havien anunciat el pacte i ja només quedava que Bolaños i Junqueras compareguessin per separat per explicar el seu contingut. Després d’estudiar l’última oferta dels socialistes sobre la llei d’amnistia, l’expresident i actual eurodiputat va dir: «No sé si la proposta que ens han traslladat ara és bona, però jo no la veig. Parem màquines».

Cerdán, mentrestant, esperava a l’hotel Sofitel de Brussel·les junt amb tres col·laboradors. Va passar allà un dia més, pensant que l’acord era imminent, però divendres tampoc es va fer realitat. El secretari d’Organització del PSOE, d’origen navarrès, va tornar a Espanya a passar el cap de setmana. Van ser jornades tenses, però la comunicació no es va tallar en cap moment. El clima continuava sent bo. «Crec que ha anat a veure com l’Osasuna perdia contra el Girona», va dir Turull fent broma amb els seus, amb referència a un partit de futbol que va acabar dissabte 2-4. Fins i tot li va enviar a Cerdán un missatge amb el mateix contingut. 

El dirigent socialista va tornar a Brussel·les per encarar la setmana. En realitat, podria haver sigut a qualsevol altre lloc. Després de la reunió que va mantenir amb Puigdemont el 30 d’octubre, a les dependències de Junts a l’Eurocambra i sota la foto d’una urna del referèndum de l’1-O, no hi va haver més trobades. Cerdán era allà més que res per firmar i comparèixer. L’escull se situava en el concepte de ‘lawfare’, la guerra bruta judicial contra rivals polítics, que els postconvergents volien incloure d’alguna manera en la llei d’amnistia. Es tracta d’una qüestió molt «tècnica», expliquen en el PSOE, i cada proposta havia de ser estudiada amb detall per l’equip jurídic. Cerdán reportava constantment a Sánchez i a Bolaños. Salvador Illa, líder del PSC, n’estava sempre al corrent, fent «gestions» quan calia, expliquen en el seu entorn. 

La finestreta única

A l’altre costat, tot passava per Puigdemont. Una vegada l’expresident va prendre la decisió de negociar, la metodologia es va pactar gairebé de manera espontània. Una finestreta única. Manava ell, amb un nucli molt reduït: Turull, Nogueras i el seu advocat, Gonzalo Boye, el protagonisme dels quals va anar decaient així que s’acostava l’acord. 

La presidenta del partit, Laura Borràs, va estar sempre en un segon pla. De fet, quan van començar les converses, va compartir amb els seus més fidels seguidors una vetllada en què van apostar per la repetició electoral. Tot i així, Borràs ha respectat el vot de silenci decretat durant tots aquests mesos.

Aquest forrellat informatiu, però, va generar friccions internes. Un dirigent de Junts va arribar a abandonar el grup de Whatsapp de l’executiva al sentir-se acusat de filtrar informació. Un altre membre de la cúpula, Joan Canadell, ja en aquests últims dies decisius, demanava sense èxit informació als desplaçats a Brussel·les. Borràs li contestava contemporitzant: «Joan, no s’ha arribat a cap acord. Seguim les negociacions. Quan sapiguem si hi ha pacte, convocarem». El mateix Turull es va enutjar per la filtració del seu missatge a l’executiva en el qual carregava contra el pacte d’ERC amb el PSOE i assegurava que no farien una amnistia per a «vips» i defensava els «soldats» independentistes.

Les cinc de la matinada

Tot podria haver continuat allargant-se fins a arribar al 27 de novembre, data límit per a la investidura. Aquest dimecres, però, socialistes i postconvergents van arribar a un acord sobre l’acord. Ja no anirien més enllà. Les dues parts es van comprometre a firmar l’endemà. A les cinc de la matinada, una setmana més tard del previst, el PSOE i Junts van segellar un pacte pel qual pocs haurien apostat abans de les eleccions generals. Cerdán i Turull, sense càmeres pel mig, van firmar hores més tard el document a l’hotel on s’allotjava el primer.  

Sánchez acceptava un mediador internacional per «acompanyar, verificar i fer seguiment de tot el procés de negociació i dels acords entre les dues formacions». També es comprometia a abordar el ‘lawfare’ en les comissions d’investigació al Congrés sobre l’espionatge polític a l’independentisme català i les anomenades «clavegueres de l’Estat». Puigdemont oferia els seus set diputats per investir el president en funcions i també obria la porta a donar estabilitat durant tota la legislatura, sempre que es vagin complint els acords. 

Notícies relacionades

Sílvia Paneque: «És imprescindible que l’alta velocitat arribi a l’aeroport de Girona»

Sílvia Paneque: «Encarir l’aigua permetria noves infraestructures hídriques»

Però tampoc hi ha de moment tants acords. A falta de culminar la llei d’amnistia, sobre la qual falten alguns retocs menors que desembocaran en el seu registre dilluns a la Cambra baixa, el pacte entre el PSOE i Junts té escasses matèries tangibles, a diferència del document pactat amb els republicans, que inclou el traspàs de Rodalies i la condonació de més de 15.000 milions d’euros de deute de la Generalitat. 

«Junts s’ha mogut més al terreny simbòlic i en la definició de l’amnistia, mentre ERC s’ha centrat en qüestions concretes», assenyala un membre del Govern. «Puigdemont és periodista. Domina molt més el relat que la gestió», explica un exdirigent sobiranista pròxim a l’expresident. Però el mateix Puigdemont es regira contra aquesta tesi. Durant la seva compareixença de dijous per explicar el perquè del seu suport, va assegurar que «l’‘a canvi de res’ dels republicans havia sigut dipositat amb aquesta aliança a «la paperera de la Història». En qualsevol cas, Sánchez serà reelegit al capdavant de la Moncloa el 16 de novembre.