El gir de Puigdemont obre l’interrogant a Junts sobre el retorn de l’esperit convergent

Fa mesos que el cercle de la presidenta del partit, Laura Borràs, lamenta que des que Jordi Turull va assumir la secretaria general del partit –fruit d’un pacte de difícils equilibris–, Junts no és el que era i porta un camí progressiu de retorn a Convèrgencia i Unió (CiU).

El líder indiscutible de la formació, tot i que no ocupi cap càrrec orgànic, és Carles Puigdemont. L’expresident va ser alcalde de Girona per CiU, formació que va defensar, així com la seva filla política, el PDECat. A Puigdemont no el lliguen les disciplines de partit ni s’agafa a les zones de confort; es mou millor sense condicions, creant estructures (com la Crida o el Consell de la República) i saltant-se les cadenes de comandament.

Va ser l’expresident Artur Mas, líder de CDC després de Pujol, que el va situar en la presidència de la Generalitat. Al costat de Puigdemont, Junts té en càrrecs decisius persones amb una història política nítidament convergent: Jordi Turull, Josep Rull, Albert Batet, Damià Calvet, Xavier Trias i alguns alcaldes (el món local és clau per entendre CDC), com els de Martorell i Figueres, tenen una trajectòria i un estil polític 100% convergent. I tan important o més que la presència d’aquests càrrecs a la secretaria general, la presidència del consell nacional, la presidència del grup parlamentari al Parlament o la candidatura a l’alcaldia de Barcelona és la percepció compartida per tots que Borràs ha perdut pes i influència interna a causa d’un procés lent, però constant de minimització, accelerat després de la condemna a quatre anys i mig de presó per manipular contractes quan estava al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Borràs té menys presència mediàtica i menys altaveus interns des que va ser suspesa com a diputada i presidenta del Parlament per aquest cas.

El discurs independentista

La negociació fins al pacte amb el PSOE és un camí diametralment oposat a la via de la confrontació enarborada per Puigdemont durant els anys anteriors i va venir després d’haver situat Trias com a alcaldable de Barcelona, una decisió que per al sector més radical ja va ser criticada per ser el més convergent que pot fer un partit que diu no ser-ho. Ell mateix ho va proclamar als quatre vents i amb la seva coneguda espontaneïtat en un míting: «Em diuen que això [el pactisme] és ser convergent, ¡doncs foteu-vos!».

Notícies relacionades

Armengol, sense successió a la vista

Hi ha menys de 2.500 pisos de lloguer a prop dels municipis afectats

Hi va haver altres símptomes, com els resultats dels alcaldables més convergents de Junts en les eleccions municipals passades, però el més contundent de tots va ser la voluntat de Puigdemont de negociar la investidura de Sánchez fins a arribar a subscriure l’acord. En el Parlament l’aliança amb el PSC ha sigut més comuna i menys sorollosa: Junts ha estatal costat del PSC en reclamacions com l’ampliació viària al Vallès –la B40–, en l’ampliació de l’Aeroport de Barcelona-el Prat o en projectes com el Barcelona World. I en el comandament que va tenir l’exconseller Jaume Giró quan pilotava la conselleria d’Economia i va proposar baixades d’impostos que finalment no van ser realitat a causa de la necessitat de suports d’esquerres al Parlament o al rebutjar el pla pilot d’una renda garantida de ciutadania, de la mà del PSC i del PP.

Tot això dibuixa un panorama molt incòmode per als que a Junts defensen la confrontació independentista i les posicions socialdemòcrates. La tensió és latent i es manté congelada pel bé de la unitat i el pacte d’investidura. Però uns i d’altres, moderats i radicals, saben que la frase inicial d’aquest article («Torna Convergència i torna l’autonomisme») sacseja els fonaments d’un partit de tan sols tres anys de vida plens d’angoixes internes.