La investidura de Sánchez dona ales al PSC al Parlament i a Barcelona

«La prioritat és la investidura», han remarcat des de la cúpula socialista des de la mateixa nit del 23 de juliol. Els interessos encreuats amb Sánchez eren evidents, admesos i acceptats com a estratègia d’èxit: mentre el pacte amb Carles Puigdemont i Oriol Junqueras no estigués tancat, el PSC estava obligat a afluixar la pressió, especialment al Govern, malgrat que el seu objectiu és arrabassar-li la presidència de la Generalitat. Fins ara ha pogut pressionar, però no ofegar. Com a mostra: en el debat de política general, el debat en què l’oposició sol esmolar el ganivet per exhibir la seva millor esgrima verbal davant el president, Illa va oferir col·laboració a un Govern en minoria que va dir que «fallava». Ni va demanar –ni entra de moment en els seus plans fer-ho– eleccions o liderar una moció de censura.

Mà dura amb els pressupostos

Una vegada passi la investidura i amb la talaia que suposa per als socialistes catalans que Sánchez continuï a la Moncloa, Illa té més marge per endurir la posició, malgrat haver cultivat a consciència el perfil d’«oposició responsable» per projectar-se com a alternativa. Almenys fins que arribi la negociació dels pressupostos generals de l’Estat i Sánchez hagi de lligar de nou els suports d’ERC i de Junts. Aquestes ales del PSC van començar a desplegar-se aquesta setmana, quan va donar carbassa al Govern en el seu primer intent d’abordar els pressupostos del 2024 dimecres en una reunió de menys de mitja hora.

Sense que s’hagin complert abans els compromisos dels comptes del 2023, va advertir el PSC, no parlaran dels següents. Més encara quan es tracta de la votació amb què Aragonès pot blindar-se per esgotar la legislatura fins al febrer del 2025. «Primer el carro i després els cavalls», li va etzibar primer Illa a l’hemicicle i després la portaveu del partit, Alícia Romero, a porta tancada. Els tres principals assumptes per complir són la comissió sobre l’ampliació de l’aeroport, la firma del conveni de la Ronda Nord i l’aprovació del pla director urbanístic del Hard Rock, els que més incomoden i més erosió interna suposen per a ERC. Si Aragonès té pressa ara amb els comptes, el cap de l’oposició es reserva ara el poder de marcar el ritme com va fer també amb els del 2023, que van trigar sis mesos a aprovar-se i en els quals inicialment els republicans rebutjaven el PSC com a possible soci fins que Junts va decidir sortir del Govern. La carta del president, no obstant, són els vots republicans al Congrés.

Ada Colau o Xavier Trias

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

El desenllaç de la investidura activa, al seu torn, el compte enrere a l’Ajuntament de Barcelona perquè Collboni resolgui amb quin aliatsupera la seva minoria de 10 regidors. Fins ara, la principal aposta de l’alcalde de la capital catalana ha sigut una aliança amb Barcelona en Comú i amb ERC, però tampoc ha descartat un pacte amb el grup de Xavier Trias, que continua sent regidor malgrat que va dir que marxaria si no aconseguia ser alcalde. Tant l’exalcalde postconvergent com la líder dels Comuns, Ada Colau, que tampoc ha deixat per ara el consistori i que ha rebutjat ser ministra, l’han emplaçat a escollir entre l’un o l’altre. Els socialistes sempre han desvinculat de les negociacions de la investidura amb Junts el possible acord per governar a Barcelona. «No barregem carpetes», han repetit com un mantra al carrer de Pallars. De la mateixa manera que també ho ha fet públicament el mateix Trias. No obstant, al PSC li interessa tenir enteses rellevants a dreta i esquerra quan pensa en l’objectiu de la Generalitat.

Si una cosa necessita Illa si vol ser president és no tenir curtcircuitada cap via de pacte, situació que no tenia resolta el 2021, quan va guanyar les eleccions catalanes, però es va haver de conformar de liderar l’oposició perquè ERC i Junts encara no estaven preparats per al divorci definitiu. L’últim any, sí que s’ha trencat la vaixella independentista, mentre el PSC ha aprofitat per colar-se entre aquests trossos i situar-se en el centre del tauler català, tant perquè pot mirar a un costat o un altre per segellar enteses com perquè s’ha consolidat com a partit més votat en les tres últimes eleccions. Illa comença el seu esprint en la recta final de la legislatura catalana, tot i que sempre amb permís, això sí, de la necessitat de Sánchez, que dependrà tota la legislatura de la mateixa majoria que la investidura.