La crispació, personatge central de l’escenari polític espanyol

Perquè des de fa anys, la política a Espanya es fa també al carrer. S’ha pogut comprovar de nou en les últimes dues setmanes, en les exòtiques protestes nocturnes de Ferraz i en les multitudinàries mobilitzacions a tot Espanya del cap de setmana passat, més ortodoxes. També en el debat d’investidura, que es va celebrar en un Congrés blindat per més de 1.600 policies per prevenir incidents. Són els últims episodis d’una manera d’entendre la participació pública que ha cridat l’atenció més enllà del Pirineu; un editorial del diari anglès ‘The Guardian’ de dimarts passat, que defensava l’amnistia, se sorprenia de «la fractura i la polarització profunda» de la política espanyola.

Acampades enquistades

Des de principis de segle hi ha hagut masses de gent que pressionen al carrer els partits i els governs amb l’esperança que aquestes mobilitzacions serveixin per canviar les seves decisions, i també amb la voluntat d’incidir en l’opinió pública. El febrer i el març del 2003, les protestes contra la invasió de l’Iraq que es van organitzar arreu del món es van prolongar a Catalunya fins a gairebé coincidir amb les eleccions municipals del maig d’aquell any. Les acampades davant la Delegació del Govern i, sobretot, a la plaça Francesc Macià de Barcelona –molt a prop de la seu del PP català– es van aixecar finalment dies abans de l’inici de la campanya.

Sembla fora de tot dubte que, si en el transcurs dels anys s’alternen períodes de més pau social i períodes de més ebullició, estem en un dels segons. «Hi ha des de fa uns anys una tendència al creixement de la polarització en el mapa polític espanyol», afirma Jordi Bonet, professor de Sociologia a la Universitat de Barcelona (UB). «Hi ha fins i tot un informe, una enquesta nacional de polarització política, on s’evidencia aquest creixement», afegeix. Es refereix a una sèrie d’estudis que està portant a terme la Universitat de Múrcia, l’últim d’ells elaborat just després de les últimes eleccions generals, que apunten en aquest sentit.

També ho fa l’última enquesta del CIS que pregunta per la qüestió, del maig del 2022. Segons aquest informe, al 86% de la població espanyola li preocupava la crispació, de la qual per cert culpaven més Vox i el PSOE que Podem i el PP. «Estem davant el final d’una legislatura crispada i estem davant l’inici d’una altra que es presenta igual de crispada. Estem en temps de polarització política, de polarització afectiva, i la confrontació, la crispació, és un tret vinculat a la polarització», afirma també María Pereira, professora titular de Ciència Política de la Universitat de Santiago de Compostel·la (USC).

Un altre expert consultat, el professor de Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Oriol Bartomeus, al·ludeix a «la legislatura de la crispació original», l’última del ‘felipisme’, com un dels dos precedents de la situació actual. Llavors, el 1993, Felipe González va guanyar contra pronòstic les eleccions a José María Aznar, i la crisi econòmica i l’ofensiva politicomediàtica de l’oposició li van oferir tres anys d’infern parlamentari, fins que finalment el PP va arribar al poder el 1996. L’altre període de gran turbulència que cita Bartomeus és el primer mandat de José Luis Rodríguez Zapatero, que va començar el 2004, just després dels atemptats de l’11-M. Però després d’aquella legislatura, el PSOE va revalidar la seva victòria i els populars van haver de modificar la seva estratègia de persecució sistemàtica.

Pressió en totes direccions

Pereira també remarca que «no és la primera vegada que veiem imatges com les dels últims dies, i no és la primera vegada que s’intenta deslegitimar un candidat a president». Fonts dels partits polítics recorden episodis de pressió en totes les direccions: des de les protestes contra la guerra de l’Iraq als ‘escraches’ actuals a Ferraz; del «qui ha sigut» de les eleccions del 2004 al ‘Rodeja el Congrés’ del 2012; dels indignats que van obligar el llavors president Artur Mas a entrar en helicòpter al Parlament el 2011 a les concentracions davant la comissaria de la Via Laietana de Barcelona després de la sentència del procés.

El professor Bartomeus també veu punts de connexió entre tots aquells moments d’agitació i l’actual, sintetitzat en les abruptes protestes de Ferraz. «Són diferents perquè són de diferents orientacions polítiques, però segueixen el mateix patró, com també les mobilitzacions del procés. La confrontació, l’enfrontament amb la policia, els arguments són els mateixos... Són mobilitzacions molt prototípiques», recorda. Per exemple: una de les primeres accions d’oposició de Feijóo ha sigut promoure una campanya internacional contra Sánchez amb l’eslògan ‘Help Spain’. En el més cru de la confrontació del procés, l’octubre del 2017, Òmnium Cultural va buscar suport a Europa amb imatges dramàtiques i el lema ‘Help Catalonia’. D’acord amb el que s’ha vist fins ara, no sembla que els seus resultats hagin de ser tampoc gaire diferents: escassos.

«Hi haurà a qui li sembli increïble, però la imatge exterior de Pedro Sánchez (i d’Espanya, per cert) continua sent molt bona. Pel front internacional i europeu auguro poc èxit al ‘Help Spain’. L’oposició, sembla mentida, cau en el mateix autoengany que els indepes el 2017», afirma Ignacio Molina, analista del Reial Institut Elcano.

Habrá a quien le parezca increíble, pero la imagen exterior de Pedro Sánchez (y de España, por cierto) sigue siendo muy buena. Por el frente internacional y europeo auguro poco éxito al "Help Spain". La oposición, parece mentira, cae en el mismo autoengaño que los indepes en 2017 https://t.co/K3qa1GXob2

— Ignacio Molina (@_ignaciomolina) 15 de noviembre de 2023

El factor violència

En tot cas, Bartomeus sí que veu alguna diferència entre les principals mobilitzacions dels últims anys i les actuals: «Hi ha una certa legitimació de la violència, i és una cosa relativament nova. No és una violència salvatge, però sí un cert nivell de violència». El blindatge del Congrés i els atacs a alguns diputats socialistes podrien anar en aquesta direcció. I també creu que, lluny de perjudicar-los, aquestes concentracions davant la seva seu donen ales als assetjats, políticament parlant. «Beneficien principalment el PSOE. En un moment feble, molt complicat, donen molt sentit a l’argument principal de Sánchez: ‘Potser l’amnistia no us agrada, però l’alternativa són aquesta gent’».

Serien, en aquest sentit, molt més efectives per aconseguir l’acceptació a les files pròpies de l’amnistia, tan impopular en una part important dels votants socialistes, que el discurs amb què el portaveu al Congrés Patxi López va buscar galvanitzar el seu grup dijous al Congrés.

¿Per què les enquestes detecten que la polarització ha crescut en els últims temps? Bonet, que assegura que no és un fenomen exclusiu d’Espanya, sinó que «s’està produint a escala global», dona dues explicacions. «A partir de la pandèmia de coronavirus, i amb l’auge de les xarxes socials, ha augmentat el fenomen. I també ho ha fet després de l’arribada d’un partit com Vox, clarament d’extrema dreta, que es caracteritza per trencar un conjunt de consensos i per utilitzar estratègies de ‘fake news’ i d’intoxicació a les xarxes que afavoreixen aquest clima», diu aquest professor de la UB.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Pereira apunta en el mateix sentit. «El que realment ens hauríem de preguntar és de què depèn la crispació. La gent no respon espontàniament. A la gent la mobilitza algú. El 90% de les persones que acudeixen a aquests actes estan mobilitzats organitzativament; en conseqüència, la crispació és una ‘performance’ de l’estratègia política. Crec que tot això es donarà en aquesta legislatura i, en conseqüència, sí que serà una legislatura clarament crispada», afirma la professora de la USC.

Canviar el món

Si s’accepta que la societat espanyola està més crispada que en altres moments, i també que a la majoria li preocupa aquesta divisió, cal preguntar-se què caldria fer per reconduir-la. Bartomeus, que acaba de publicar un llibre, ‘El peso del tiempo’ (Debate), en el qual aborda la polarització de la societat espanyola, entre altres qüestions, ho veu difícil. «La polarització dona rendibilitat electoral. La política en aquest moment va a roda de la societat, i tenim una societat crispada. La política ajuda a crispar-la, però és que no hi ha cap altra sortida. Estem en un món on hi ha una pugna constant per l’atenció. Perquè et puguin sentir has de cridar, i per mobilitzar has de crear la sensació que estem en un moment culminant, de tot o res, que o ens defensem o ens passen per sobre. Tot aquest tipus de retòrica», sosté. I conclou: «Per canviar la situació, caldria canviar el món».