El 1936 van oferir a un altre general de Ferrol liderar l’Exèrcit revoltat (i ho va rebutjar)

El llibre de Casals i Ucelay-Da Cal dedica tres pàgines a aquesta bifurcació frustrada del curs dels esdeveniment de la Guerra Civil espanyola: el seu llibre se centra a oferir una nova interpretació dels orígens del feixisme espanyol, la primera generació de la qual situa a Barcelona sota l’ègida dels generals Milans del Bosch i Martínez Anido entre 1919 i 1922 i que mereix ressenya a part. Però conté un ‘ou de Pasqua’ amb què Casals va topar, el 2017, examinant els papers no classificats del que va ser governador (successivament, civil i militar) de Barcelona, dipositats a l’arxiu de Salamanca.

Quatre dies de vertigen

Així es van desenvolupar els esdeveniments. Els conspiradors tenien previst que el general José Sanjurjo, exiliat a Portugal, arribés per agafar el timó del pronunciament que es va desencadenar el 17 de juliol i que el general Emilio Mola havia ordit des de Pamplona com a «Director» de la conspiració. Però l’avioneta de Sanjurjo s’estavella quan intenta enlairar-se a Cascais el 20 de juliol, i el cop queda escapçat. La solució provisional és crear una Junta de Defensa Nacional, que passa a encapçalar el 24 de juliol el general de divisió de més antiguitat, Cabanellas. Mentrestant, el comandament efectiu de les forces en campanya queda en mans de Franco, al sud, i de Mola al nord. Però aquells quatre dies van passar coses: el general Mola no va proposar només a Cabanellas que ocupés el càrrec, segons la documentació desenterrada per Casals i Ucelay. Ho va fer també (¿abans?) a Martínez Anido. I aquest, amb més antiguitat a l’escalafó i, com recorden els dos historiadors, amb una gran influència entre els seus companys d’armes, hauria sigut automàticament el president de la junta. Com apunta l’historiador Julián Casanova, en aquest episodi no hi va haver debat sinó que tot es va desenvolupar de forma natural, pel pes del rang. Tot i que no li constava fins ara que hi hagués una altra opció que Cabanellas. Amb Martínez Anido, llavors exiliat a París i que va decidir no tornar fins després de la constitució de la Junta, aquesta mateixa dinàmica l’hauria portat a la presidència.

«Desitja que tu el presideixis»

El primer dels dos documents és una nota manuscrita de José María Quiñones de León, exambaixador a París i home per a tot (incloent-hi pel que sembla aventures nocturnes) d’Alfons XIII a la capital francesa. El general no es troba a París i Quiñones envia un emissari a l’Hotel Albert I de Vichy per entrevistar-se amb ell, acompanyat d’aquesta nota de presentació que Martínez Anido va conservar. «A. em telefona que M. desitja que em posi en contacte amb tu de seguida per comunicar-te que pensa formar un govern o directori militar d’aquí molt pocs dies, no pot dir quan, i que desitja que tu el presideixis. Vol saber, si bé no ho dubta, si pot comptar amb tu. Cas afirmatiu A. creu que seria convenient que t’acostessis a la frontera, i suggereix que vagis a Biarritz. El portador te n’explicarà més».

Casals i Ucelay no tenen cap dubte que M. només pot ser Mola. ¿I A.? L’historiador Ángel Viñas, que ha bussejat en els detalls de la conspiració, creu que només pot ser una persona. I Ricardo Martínez-Anido, net del general, és de la mateixa opinió. No seria Alfons XIII sinó «Andes», seguint el costum aristocràtic de nomenar un noble pel seu títol més que pel seu cognom. És a dir, el comte dels Andes, Francisco Moreno Zuleta. Ministre d’Economia amb Primo de Rivera en el mateix gabinet que tenia Martínez Anido com a vicepresident, aquells dies actuava com a enllaç de Mola al sud de França, instal·lat a Biarritz, amb el seu fill fent de missatger entre el quarter general dels revoltats a Burgos i la ciutat francesa. Tant Moreno Zuleta com Quiñones de León estaven ficats fins al coll en la conspiració: el segon havia participat en l’operació de lloguer del Dragon Rapide per fer arribar Franco a l’Àfrica i aquells dies Mola estava utilitzant la vella xarxa de contactes monàrquics a l’exterior per reclamar ajuda militar italiana i alemanya (sense cap èxit, sent superat per les maniobres de Franco). El net del general recorda que, quatre setmanes després, Martínez Anido passaria la frontera per Dantxarinea acompanyat justament pel comte dels Andes. I Viñas sosté que la gestió, i que s’exploressin diverses opcions, té «tota la lògica» tenint en compte les posicions de cadascun dels protagonistes aquells dies.

El rebuig

¿Per què va acabar presidint la junta (honoríficament, sense comandament de tropa) Cabanellas i no l’antiga mà dreta de Primo de Rivera? Martínez Anido havia de donar una resposta negativa immediatament, que immediatament després va justificar per escrit. Als seus papers es conserva l’esborrany manuscrit de la missiva, datat el 24 de juliol, el mateix dia en què es va constituir la Junta. «No sé com agrair-vos a tots la confiança que dipositeu en mi, al proposar-me que presideixi el Govern o Dictadura Militar que pugui formar-se», escriu. Però presenta tres objeccions. Primer: sense esmentar el nom, sembla que indica que l’home adequat seria Franco: «Havent pres la iniciativa un general de prestigi, jove i amb totes les altres condicions que requereix el comandament, per a ell ha de ser tota la glòria i responsabilitat, sense que un altre posi en pràctica la política i projectes que han de salvar el país, després de la difícil tasca de vèncer els enemics».

I abans de recordar que la seva edat «no és la més a propòsit per a la tasca que s’ha de realitzar per reconstruir el país després de sis anys de desconcert i lluites», afegeix que «havent format part d’una altra Dictadura, que ha sigut tan discutida, no és la millor recomanació haver-hi pertangut». Amic íntim de Primo de Rivera (i als anys 20, artífex de la repressió de l’anarquisme a Barcelona amb la ‘llei de fugues’ i el Sindicat Lliure com a instruments), Martínez Anido hi afegeix: «La campanya que s’ha fet contra mi aquests sis anys últims, respecte a terrorisme, sense que polítics ni premsa amiga hagin pronunciat la menor paraula de defensa per esborrar injustes acusacions, han augmentat la llegenda negra que al ser nomenat jo president serviria, més que per atemorir les masses, per exacerbar les passions contràries».

El lideratge de Franco s’acabaria imposant igualment. Mal vist Cabanellas (maçó, republicà, tot i que ficat sense cap objecció en la conspiració des de molt abans que Franco), va ser el general de l’Exèrcit de l’Àfrica qui, amb les tropes rebels més efectives, l’èxit moral de l’Alcázar i èxit material de controlar el flux d’ajuda exterior, qui s’imposa com a ‘Caudillo’. Si un general amb molt més prestigi com Martínez Anido li hagués cedit igualment el pas, o ho hagués fet més lentament, és història-ficció. El que realment va passar és que a la seva tornada (si són necessaris els seus «serveis i consells», respon ja a la seva carta, recorda que els rebels sempre el tindran al seu costat), mentre Cabanellas no li va atorgar cap paper, Franco li va adjudicar primer la supervisió de la lluita antituberculosa però, aviat, la responsabilitat de l’ordre públic en la primera junta tècnica i el ministeri d’Ordre públic en el seu primer govern, el gener del 1938.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Tot i que van acabar discrepant: el juny del 1938 presenta la seva dimissió a Franco, veient les seves competències «mediatitzades» pel ministre de l’Interior, Joaquín Serrano Súñer, amb qui va mantenir un pols constant. Tot i que l’elecció de Martínez Anido va ser un missatge clar de la mà dura que es podia esperar, segons aquesta carta fins i tot a ell li va causar rebuig com es va desenvolupar la repressió: tot i que potser més aviat per conflicte de competències. El general es queixa que el Servei d’Informació i Policia Militar del coronel Ungría suplanta les funcions de la policia «a l’extrem de detenir persones respectabilíssimes, castigar d’una manera cruenta en la meva jurisdicció detinguts per aconseguir declaracions i altres excessos» i la inoperant superposició de dos ministeris (Ordre Públic i Interior). 

Segons va escriure Javier Tusell, Martínez Anido es va desenganyar ràpid i va arribar a qualificar Franco davant el carlista comte de Rodezno de «desastre». El seu net afirma que segons correspondència familiar, hauria arribat a estar en arrest domiciliari o una fórmula similar fins que va retirar la seva carta de dimissió i va arribar a conspirar contra Serrano Súñer (que llavors era tant com dir contra Franco) davant Mussolini. Fins i tot apunta que va morir sobtadament el 1938 «amb els mateixos símptomes que va patir Cabanellas» aquell mateix any. Les memòries familiars i inèdites de la seva vídua, afegeix, mostren, amb un acudit privat avui indesxifrable, que va arribar a sentir-se obertament incòmode amb la parafernàlia falangista: «Quan sentia cridar ‘Arriba España’, em deia per a mi: 'Arriba caballo moro'. I moltes vegades li vaig sentir dir: ’jo d’un cop de ploma ho desfeia’«.