Les set vides polítiques d’Iceta

Regidor a Cornellà, fontaner de la Moncloa, diputat al Congrés, portaveu en l’època del tripartit durant la negociació de l’Estatut, pes pesant durant 30 anys en la direcció del PSC, més de dues dècades com a diputat al Parlament, president de la Fundació Campalans, ministre de Cultura i Esport i, ara, ambaixador d’Espanya davant la Unesco. Gairebé quatre dècades de trajectòria política fan que Miquel Iceta (Barcelona, 1960) pugui presumir de tenir més vides polítiques que un gat, un animal pel qual té autèntica devoció.

"Això de la política és com els cavallets de la fira: de vegades et toca anar en el cotxe de bombers i altres vegades en el del porquet. Però l’important és no baixar", deia el 2014 un dels seus col·laboradors quan Iceta va agafar les regnes d’un PSC en hores baixes. A hores d’ara, ha fet molt voltes i continua en aquest carrusel.

De regidor de Cornellà a fontaner de la Moncloa.

Iceta va fer els seus primers passos polítics en el Partit Socialista Popular d’Enrique Tierno Galván i va ingressar en les joventuts de la formació i en el PSC el 1978. El seu primer càrrec va ser el de regidor a l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat entre 1987 i 1991 i, d’allà, va fer el salt a la rebotiga de la Moncloa com a director d’Anàlisi i subdirector de Presidència durant els últims cinc anys del Govern de Felipe González. Allà no només es va foguejar sota l’empara de l’expresident i de dirigents com Narcís Serra, sinó que va consolidar vincles a les entranyes de Ferraz que expliquen la seva longevitat política.

La terna amb Montilla i Zaragoza durant el tripartit.

Iceta fa 30 anys que està a la direcció del PSC. Es va involucrar en la revolta dels capitans metropolitans que va provocar que l’ala més catalanista perdés el control de la direcció del partit en el congrés de Sitges de 1994 i es va consolidar com a número dos dels socialistes catalans quan José Montilla va agafar les regnes. Amb ell i amb José Zaragoza al capdavant de l’àrea d’Organització, van comandar amb mà de ferro la formació en el moment en què va arribar a més cotes de poder governant la Generalitat amb els dos tripartits amb ERC i ICV entre 2003 i 2010. Va ser aquest mateix trident el que va haver de gestionar l’enfonsament quan van caure del Govern.

Negociador de l’Estatut i dues dècades al Parlament.

El paper d’Iceta no només se cenyia a les bambolines del partit al carrer de Nicaragua, sinó que va ser determinant en negociacions d’alta importància, com la de l’Estatut i la reforma del finançament, no exemptes, precisament, de tensions amb el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero i els barons del PSOE. Durant un breu espai de temps (1996-1999) va ser diputat al Congrés, però és al Parlament on ha exercit durant més de dues dècades com a parlamentari, la majoria d’aquests a l’oposició, i en èpoques que van des de l’últim mandat de Jordi Pujol a les presidències de Carles Puigdemont i Quim Torra, des del PSC liderat per Serra al de Pasqual Maragall, Montilla i Pere Navarro, de qui va ser successor.

El fals retir i la proposta federal.

A les retines dels presents sempre quedarà, com a imatge de l’inici de la caiguda lliure en què va entrar el PSC el 2010, l’ou que un exaltat va estampar al cap d’Iceta la mateixa nit en què van perdre el Govern mentre Artur Mas posava fi a la seva travessia pel desert. Amb la retirada de Montilla, els capitans van aixecar Pere Navarro, mentre Iceta va ser designat president de la Fundació Campalans, el laboratori d’idees del partit, el que semblava la seva retirada de la primera línia de la política. Seguint la teoria del carrusel, i mentre el PSC s’embardissava en la defensa del dret a decidir "legal i acordat" en les albors del procés alhora que el PSOE havia perdut la Moncloa, Iceta es va dedicar a elaborar la proposta federal amb la qual el socialisme català i l’estatal –llavors amb Rubalcaba al capdavant– van segellar la pau en la Declaració de Granada del 2013.

Set anys al capdavant del partit durant el procés.

Però a Iceta encara li quedaven més voltes als cavallets de la política. "Aquí estic per al que faci falta", va dir davant la sobtada renúncia de Navarro el 2014. Després d’anys en caiguda lliure electoral i diàspora del sector sobiranista, l’alcaldessa de Santa Coloma, Núria Parlon, va estar a punt de fer el pas, però finalment es va fer enrere. Així que allà estava Iceta, bisturí en mà, amb la promesa de treure el partit de l’UCI desterrant per complet la defensa d’un referèndum. Va pronosticar llavors que, per moltes vegades que el PSC es trobés "la seva esquela publicada als diaris" mentre creixien Podem i Ciutadans, hi hauria partits que "desapareixerien molt abans". Amb ell com a candidat, el PSC es va compactar i estabilitzar, però no va aconseguir anar més enllà dels 17 diputats el 2017, quan li va tocar enfrontar-se als moments més convulsos del procés. Va intentar que, després de l’1-O, Puigdemont convoqués eleccions per evitar l’aplicació del 155, i malgrat que va ser el primer a parlar d’indults –fet que va trepitjar moltes durícies en el PSOE llavors–, els independentistes no li van perdonar que se sumés a les manifestacions amb PP i Ciutadans i defensés la suspensió de l’autogovern.

De la via frustrada per presidir el Senat a ministre de Política Territorial.

Això explica per què Iceta no va arribar a ser mai president del Senat, com pretenia Pedro Sánchez. Amb ell com a primer secretari, els socialistes catalans es van convertir en els principals escuders del líder del PSOE fins i tot quan va ser defenestrat de Ferraz per negar-se a facilitar la investidura de Mariano Rajoy el 2016. El PSC va trencar la disciplina de vot al Congrés i es va mantenir fidel a Sánchez, que quan va ressorgir de les seves cendres i es va convertir en president després de la moció de censura del 2018, va buscar la manera de premiar Iceta. Però Junts i ERC van votar en contra que fos designat senador i van frustrar el pla perquè portés el comandament de la Cambra alta. No obstant, la gratitud que sentia Sánchez cap a Iceta no era suficient per renunciar a donar un cop de timó per intentar catapultar el PSC a Catalunya, cosa que va fer quan a finals del 2020 es va anunciar un intercanvi de papers: el llavors ministre de sanitat, Salvador Illa, seria el candidat, i Iceta s’estrenaria, ara sí, en la primera línia del Govern com a ministre de Política Territorial.

Notícies relacionades

Mazón elimina el límit salarial per a consellers i secretaris autonòmics

Els rivals de Junqueras li retreuen que no aclareixi si va voler investir Illa

El salt a Cultura i, ara, ambaixador davant la Unesco.

Poc va durar al capdavant d’aquest primer ministeri; en concret, sis mesos, quan Sánchez va remodelar el Govern i el va ressituar a Cultura. Des de la talaia de la Moncloa veuria com es complia la profecia que el PSC continuaria donant guerra mentre altres partits, com Ciutadans, s’estavellaven. Això sí, amb Illa al capdavant, amb qui els socialistes han guanyat totes les eleccions des del 2021 malgrat tenir encara pendent el repte de tornar a la Generalitat. Iceta continua en la direcció del partit com a president i, després de tres anys com a ministre, ara surt del Govern. Però, fidel a la lletra d’aquest Don’t stop me now de Freddy Mercury que va ballar desacomplexadament a la campanya del 2015, la seva carrera entra en una nova dimensió, ara lluny dels fogons del dia a dia, però amb un alt càrrec com a ambaixador d’Espanya davant la Unesco.