La tensió creix entre les famílies de Junts després del cas Madaula

La decisió de l’expresident Carles Puigdemont d’afavorir la investidura de Pedro Sánchez, en un gir notable respecte a les posicions dels últims anys, ha generat un sotrac intern. Els més favorables a mantenir l’estratègia de la confrontació contra l’Estat, capitanejats per la presidenta de la formació, Laura Borràs, no amaguen la seva perplexitat, però a l’hora de la veritat, la votació interna que va avalar el pacte va recollir un vot contrari molt minoritari. Només 13 de cada 100 associats que van votar ho van fer en contra del text segellat entre Junts i el PSOE.

El malestar dels més radicals existeix, però en aquesta ocasió la presidenta Borràs, condemnada a quatre anys de presó per manipular contractes, ha recolzat Puigdemont i s’ha posat del costat del sector més moderat. Un sector que creu avalada la seva pressió en favor d’un gir de Junts cap a posicions temperades del tauler polític i cap a una més gran capacitat d’arribar a pactes amb diferents forces polítiques. No obstant, aquest sector més moderat, que podria dir-se que està capitanejat per l’exconseller Jaume Giró, no disposa de l’aval de Puigdemont per oficialitzar el gir cap a la moderació.

Al contrari, l’expresident continua donant mostres d’una posició contundent, com va demostrar fa uns dies a amenaçar –en una conversa informal amb el president del PP europeu a Brussel·les, en un to provocador– amb una moció de censura per fer caure el Govern de Pedro Sánchez si no compleix els acords. Així doncs, el gir cap al pactisme és un fet polític no reforçat per un lideratge alternatiu a Puigdemont.

Borràs, la incògnita

Mentrestant, els partidaris de la via de la confrontació, que en algunes ocasions també tenen un perfil més esquerrà, no troben tampoc la comoditat interna. El pacte amb el PSOE els ha incomodat, però ha sigut validat per l’executiva i el consell nacional amb una pràctica unanimitat. Per tant, al no tenir Borràs com a escut i estendard, els més reticents a fer el salt al possibilisme es queden sense palanques. És més, en les converses internes més crues la seva conclusió és que Convergència torna a manar. I citen noms com el del secretari general, Jordi Turull, o d’altres com Josep Rull, president del consell nacional; Albert Batet, president del grup parlamentari, i Damià Calvet, regidor a Barcelona, així com perfils com el de David Saldoni, responsable de política municipal. "Torna Convergència i torna l’autonomisme", ha resumit un exdirigent del sector, en privat. Cal afegir, a més, que en les eleccions municipals, els candidats amb un programa i trajectòria més convergent van aconseguir afrontar millor el desgast electoral.

El lideratge

Per completar el Tetris cal posar sobre la taula la proximitat de les eleccions autonòmiques. En menys d’un any, el partit haurà d’escollir candidat o candidata. Si bé tots desitjarien –o gairebé tots– que fos Puigdemont qui tornés a posar-se al capdavant, pot ser que ni pugui ni vulgui fer-ho. O les dues coses. Aquí és on es complica el puzle, perquè noms com el de Josep Rull recullen moltes simpaties, però no es pot descartar que Giró intenti jugar les seves cartes. Tots voldran l’aval de l’expresident, i el mateix secretari general, Jordi Turull, pot tenir opcions una vegada s’apliqui l’amnistia. El problema és que entre aquests noms no n’existeix cap que generi unanimitats, tret de Puigdemont.

Si amb tot això no n’hi hagués prou, cal afegir-hi les discrepàncies ideològiques que, ara que el partit és decisiu al Congrés, afloraran com ho han fet al Parlament. La tensió arriba cada vegada que s’ha de prendre posició sobre impostos, vivenda protegida o la renda bàsica universal, entre altres qüestions. En el partit conviuen els que procedeixen clarament de l’esquerra amb seguidors de la doctrina liberal i de pensament pròxim al d’Isabel Díaz Ayuso en aquest terreny socioeconòmic.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Amb aquests elements i les urgències electorals que arribaran –sumat al fet que el cas Madaula s’afegeix a altres discrepàncies internes viscudes amb el diputat Dalmases, amb Borràs i amb la manera d’actuar de Turull- no és estrany que entre els integrants del partit hi hagi desconfiances encreuades –per exemple, amb bronques internes sonades per filtracions periodístiques– i una gran opacitat. Tot això porta cap a un possible congrés extraordinari, segons fonts del partit, per dirimir l’empat infinit entre Borràs i Turull del conclave celebrat fa un any i mig.

Aquest congrés va aconseguir un pacte salomònic ple de tensions, en el qual cada òrgan intern va ser construït amb un equilibri de poders. Aquest estira-i-arronsa s’ha mantingut latent i soterrat a causa de les urgències que vivia la política catalana. I ara molts prefereixen un enfrontament obert que serveixi per mesurar el poder de cadascú, abans que seguir en aquesta situació provisional que genera reunions d’alt voltatge en el grup parlamentari o l’executiva.