La prejubilació d’un ‘lehendakari’

No fa gaires anys algú va descriure Iñigo Urkullu com "el millor fontaner del PNB", és a dir, el màxim coneixedor del sistema de canonades que connecta el partit amb el Govern i les organitzacions simpatitzants en la societat civil, d’una banda, i amb les elits empresarials del País Basc, de l’altra. La seva pròpia carrera política ho testimonia. Però els seus companys en la direcció del partit creuen que s’estan produint embussos a les canonades i que tot podria saltar pels aires.

Per als senyors que controlen l’Euzkadi Buru Batzar el que és fonamental és frenar en sec l’ascens de Bildu i associats, és a dir, l’esquerra independentista, una part substancial de la qual continua veient l’extinta ETA com un fenomen polític globalment positiu o, almenys, respectable. Perquè Bildu té un pla perfectament dissenyat per desmuntar estructures i hàbits clientelars que han prosperat durant 40 anys. Com és obvi, per substituir-les per les pròpies. Un lehendakari de Bildu no seria un fugaç Patxi López. Podria arrabassar-li el Govern autònom durant 8 o 12 anys. La generació que va accelerar la jubilació d’Arzalluz i va marginar eficaçment Ibarretxe està entrant al final de la seva maduresa biològica i política. Dotze anys són molts anys, tot i que Urkullu continuï mereixent un apreciable índex d’aprovació entre els seus conciutadans.

Urkullu és un producte penebista químicament pur, el líder –en el seu moment– dels joves dirigents biscaïns que van assaltar el poder orgànic a principis de segle. Nascut el 1961, fill de pares obrers, catòlics i nacionalistes, es va afiliar al PNB el 1978. Diplomat en Magisteri, va ser durant més d’un lustre mestre en una ikastola, però amb només 25 anys va ser elegit membre de la direcció del PNB de Biscaia. Posteriorment, ho ha sigut gairebé tot: diputat autonòmic, director general de Joventut, president del PNB quan la inesperada marxa de Josu Jon Imaz va inundar el partit d’una sensació d’orfandat. I després de tres mandats presidencials ara se n’ha d’anar.

Urkullu, diuen alguns, ben just conté la seva frustració, perquè, a més, si alguna cosa ha cuidat sempre el president són les formes. És discret, és silenciós, es diria que menysprea les tristeses i les alegries. Estàs esgotat, li diuen. No has sigut capaç de canviar una política social cada vegada més paternalista i ineficaç. No has frenat les vagues de funcionaris, que abans ens menjaven de la mà. Els bascos es queixen cada vegada més del seu sistema sanitari, i mai l’Osakidetza havia estat en qüestió. El pitjor de tot són les faves de corrupció política cada vegada més esteses en la pell de l’Administració autonòmica i has fracassat en l’equilibri d’evitar escàndols i mantenir certs privilegis. Ha arribat l’hora de l’adeu.

Pradales, l’elegit

Motiu d’esglai de molts, inclòs potser el mateix Urkullu, l’elegit per Andoni Ortuzar i els seus companys ha sigut Imanol Pradales, diputat foral d’Infraestructures i Desenvolupament de la Diputació de Biscaia i nen bonic de José Luis Bilbao, el diputat general que va acabar en la presidència del Tribunal Basc de Comptes Públics. Pradales, que sembla més gran per la seva permanent cara d’avorriment, encara no ha complert 50 anys i pot presumir d’una llicenciatura empedrada d’excel·lents i matrícules d’honor a Deusto. Significa una intensificació del model Urkullu. Perquè l’encara lehendakari va ser presentat, en el seu moment, com un tècnic solvent al qual no distreien obsessions politiqueres i només portava al cor el País Basc i una calculadora, una ànima molt més liberal que democratacristiana.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Imanol Pradales és un Urkullu molt més liberal encara, i si sembla un pal d’escombra, ja aprendrà a somriure com enmig d’un atac de dispèpsia, com el seu antecessor. Es ven un gestor desapassionat davant la il·lusió d’un canvi amb rivets èpics, un relat d’exigència cap a Madrid i un canvi de relació de forces amb l’empresariat, sens dubte, però també amb sindicats i agents de la societat civil.

Pradales representa seguretat, continuïtat amb petites reformes decoratives, garantia de solvència gestionarial. Quant a Urkullu, d’aquí un parell d’anys es podrà jubilar. Segons la legislació basca, podrà cobrar una pensió vitalícia corresponent a la meitat del seu salari actual com a lehendakari. Uns 53.400 euros anuals. No, no és per morir-se.