La Banda del Empastre

Fa uns quants dies es van passejar per Catalunya mitja dotzena d’eurodiputats, integrants d’una missió per analitzar els pros i contres de l’ensenyament en català. Tots eren dels grups de la dreta, l’extrema dreta o els liberals, ja que la resta de l’Europarlament no havia volgut prestar-se a la presa de pèl. Atenien a una demanda oficialment formulada per l’Associació per una Escola Bilingüe ‒l’obsessió de la qual és acabar amb la immersió lingüística‒, però al darrere dels ‘missioners’, no podia ser altrament, hi havia el PP, Vox i Ciutadans. Com a mànager i entrenadora de l’equip, la popular Dolors Montserrat, que va fer de tot i més per aconseguir que la particular Banda del Empastre actués entre nosaltres.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Com poden fàcilment deduir, la missió no venia a estudiar res ni a conèixer res. Arribava amb les conclusions fetes. Van conversar amb famílies contràries a la immersió i van realitzar alguna visita incomprensible (un institut d’educació especial). Al tercer dia ‒de fet, l’estada hauria pogut durar mig matí‒ la seva presidenta, l’estoniana Yana Toom, va expulsar la fraseologia típica de l’espanyolisme radical contra l’ensenyança en català. La Banda del Empastre no va necessitar ni reunir-se, ni treballar, ni fer cap informe. ¿Per què, si Dolors Montserrat ‒que sembla posseïda per algun esperit perillós‒ ja els havia fet aprendre la lliçó? Ningú no va saber ni sap explicar de forma coherent què carai feien la Banda del Empastre a Catalunya, si el Parlament Europeu no té competències sobre educació.

Després, els eurodiputats se’n van tornar cap a casa. Havien fet el que se’ls havia encarregat, que no era altra cosa que una operació ‒una més‒ d’agitació i propaganda per a consum peninsular. Els polítics i els mitjans de comunicació espanyolistes van córrer a reblar el clau repetint satisfets les mentides i les consignes de la senyora Toom, que, al cap i a la fi, no són altres que les seves pròpies mentides i consignes, més arnades, d’altra banda, que el bigotet del comte duc d’Olivares.