Feijóo arrenca al capdavant del PP amb millor resultat que els seus predecessors

L’alegria desbordant que va mostrar Alberto Núñez Feijóo aquest dimarts, en la reunió amb els barons, va ser exactament proporcional a la seva intranquil·litat diumenge, abans que s’obrissin les urnes a Galícia i abans que pogués comprovar si els errors de la campanya per les revelacions sobre l’amnistia havien passat factura al partit. I no, el PP gallec no li va fallar i va guanyar. Cinquena majoria absoluta consecutiva. Alfonso Rueda seguirà amb la presidència de la Xunta i Feijóo podrà assentar la seva a Madrid.

En la reunió amb els principals alts càrrecs del partit, dimarts, el líder del PP va enviar un missatge als barons que és incontestable. Des que va arribar fa dos anys a la presidència, va assenyalar, els conservadors han guanyat les eleccions generals, han vençut en 11 de les 16 eleccions autonòmiques celebrades i ostenten sis presidències de comunitats més. Només se li ha resistit la Moncloa i això que va guanyar en vots. Aquí fem una breu ressenya de com va ser l’aterratge electoral dels seus antecessors.

José María Aznar.

Es va presentar a les generals de l’octubre de 1989 abans de ser fins i tot cap de files del PP. El partit, durant uns mesos, va viure en bicefàlia: ell era candidat i Manuel Fraga, líder de la formació. En aquest primer pols amb Felipe González (i també en el de 1993) va perdre. Va millorar lleument els resultats de Fraga el 1989, però el PSOE es va imposar.

El segon examen per a Aznar va arribar en les municipals i autonòmiques de 1991. Les primeres les va passar amb nota: va captar 622.000 nous votants, tot i que en el còmput de regidors va baixar. En els comicis autonòmics, tampoc es va veure una victòria clara i la majoria de les comunitats es van quedar en mans del PSOE. El PP només en va presidir tres aquell any: Balears, Castella i Lleó i Galícia. La Moncloa no la va assolir fins al 1996.

Mariano Rajoy.

El polític gallec va arribar a la seva primera batalla en les generals només tres dies després dels atemptats de l’11-M a Madrid. Les mentides sobre la tragèdia que va dir Aznar, llavors president del Govern, i l’empenta del líder del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, van propiciar la derrota del PP. Rajoy va córrer millor sort en les europees del juny, quan van treure 24 escons davant els 25 del PSOE. En les autonòmiques del 2007, la Península continuava tenyint-se de vermell. Les municipals van estar més disputades. El PP es va imposar en nombre de vots, però els socialistes van guanyar en regidors.

Pablo Casado.

Va arribar a la presidència del PP a l’estiu del 2018, després de la moció de censura de Pedro Sánchez contra Rajoy i va agafar un partit anímicament destrossat i amb la imatge per terra. Es va enfrontar a les seves primeres generals l’abril del 2019 i va perdre contra Sánchez. En aquests comicis, el partit va obtenir el seu pitjor resultat: 66 escons. La repetició de les eleccions, davant la falta d’acords parlamentaris, li va donar un altre intent i va millorar, va aconseguir 89 diputats. Entremig de les dues generals, al maig, Casado va haver d’enfrontar-se a altres eleccions i recolzar els seus candidats en ajuntaments i comunitats. El seu lideratge, que estava en entredit, el va salvar Madrid, a través de José Luis Martínez Almeida, i, coses de la vida, Isabel Díaz Ayuso, llavors una desconeguda candidata per a la Comunitat de Madrid.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Alberto Núñez Feijóo.

L’aterratge de Feijóo en el PP va ser per aclamació, després del xoc letal entre Casado i Ayuso. En els següents mesos, Feijóo no va voler arriscar i va anar fent canvis en les estructures territorials de poc calat davant les municipals i autonòmiques del maig del 2023. El PP va arrasar el poder territorial del PSOE: va recuperar governs en sis autonomies i en quatre es va recolzar en Vox. Sánchez va avançar les generals, però la victòria de Feijóo no va ser suficient per conquistar la Moncloa. Necessitava més suports que els de Vox i el PNB no volia anar amb la ultradreta. Ara, en les gallegues, majoria absoluta per al partit i, sobretot, per a Feijóo.