Respectin-se i respectin-nos

EFE/EPA/RONALD WITTEK

El to habitualment aspre de la política espanyola, especialment la nacional, s’ha exacerbat en les últimes setmanes, després de les eleccions gallegues, amb la tramitació de la llei d’amnistia i amb les convocatòries d’eleccions al País Basc, a Catalunya i al Parlament Europeu. En les intervencions públiques, però també a la tribuna del Congrés dels Diputats, s’han creuat línies vermelles fins al punt d’arribar a immiscir-se en l’entorn més personal del president del Govern central, del líder de l’oposició, d’alguns diputats i de la presidenta de la Comunitat de Madrid. No és la primera vegada en la història de la nostra democràcia que vivim episodis d’aquest tipus. Recordem el que es va anomenar oposició sistemàtica a Adolfo Suárez i que va acabar amb la seva dimissió el 1981, seguit del cop d’Estat de Tejero. O l’agra legislatura de 1993 amb els GAL i els morts en calç viva. Per no parlar dels mesos previs a les eleccions del 2004, amb el "No a la guerra" i els atemptats d’Atocha. Una sèrie que acaba amb la moció de censura contra Mariano Rajoy. En cada un d’aquests moments s’han dit moltes barbaritats d’una banda i de l’altra, algunes amb fonament i moltes altres sense. Potser el més inquietant d’aquest episodi actual és que s’estan centrant els atacs en els entorns familiars directes dels líders polítics i s’estan practicant polítiques del ventilador pels mitjans més barroers que es puguin imaginar, utilitzant, en alguns casos, les institucions i els poders de l’Estat per alimentar un fangar que no fa més que desprestigiar la política i els polítics, no només un partit o un altre.

La lluita contra la corrupció ha de ser transversal i els partits han de comprometre-s’hi col·laborant amb la justícia i assumint responsabilitats polítiques, no només vociferant contra els adversaris. En massa ocasions qui més crida o qui més presumeix és qui menys fa per erradicar els corruptes i les pràctiques de malversació vinculades ja sigui al finançament dels partits o a l’enriquiment dels intermediaris que els financen. Una vegada que els temes arriben a mans de la justícia, el que no és admissible és que es posin en marxa una sèrie de ventiladors que filtren dades parcials d’investigacions policials o judicials de manera interessada només amb l’objectiu de sembrar el dubte, sense cap voluntat d’aclarir els fets.

Aquestes pràctiques es fan encara més perverses quan el que es publica, contra uns o contra d’altres, ni tan sols té base judicial o policial, sinó que es tracta de simples facècies sense possibilitat de contrast i que es vinculen a outlets informatius, el negoci dels quals no és en les notícies que publiquen, sinó en les comissions que cobren. Cert és que aquests outlets s’alimenten d’autèntics ionquis en el consum d’aquesta mena de continguts.

Amb aquestes pràctiques, potser alguns tafurs demoscòpics convencen els seus clients que milloren algunes dècimes en els sondejos, però la realitat és que constitueixen una falta de respecte als adversaris polítics, però molt especialment als ciutadans, a tots nosaltres, que ens mereixem una política que solucioni problemes de tots i no només en creï a uns quants.

Temes:

Govern Adolfo Suárez

Inicia sessió 0 Comentaris