La Pasqua del candidat popular

Seguint la tendència natural de la política a navegar en aigües procel·loses, el líder del PP s’ha endinsat en el seu propi temporal assenyalant que tenim la pitjor classe política dels últims 45 anys. A força d’agrair-li la sinceritat per incloure el seu partit en la mateixa qualificació, ni ell mateix s’ha exclòs del naufragi del qual tampoc proposa alternatives. Així, sense bots salvavides a mà, quedem tots a expenses de la tempesta que ens amenaça assumint que els nostres representants, tots, són els que ens porten al desastre perquè sense la seva voluntat de regeneració no hi ha salvació.

Per ingenuïtat i confiança, un hauria esperat que Núñez Feijóo compensés la seva claredat amb l’imprescindible revisionisme públic formulant algun mètode per provocar-lo i aplicar-lo. Forma part de les obligacions de qui, se suposa, han optat per defensar-nos. Doncs no. Al contrari, llançada l’advertència, va carregar contra Pedro Sánchez atribuint al Govern la principal responsabilitat. I sent això també cert, és parcial i discutible, perquè tenint l’oposició el paper de controlar igualment el té d’acordar i no entorpir per sistema. Principi oblidat per part de qui, desbordant veracitat, desvirtua la seva pròpia sinceritat.

En la mateixa entrevista del matí i abans de desplaçar-se a Barcelona a la tarda, el mateix president del PP havia intentat minimitzar el debat obert en la seva formació sobre el seu candidat a la presidència de la Generalitat. I fent, ell també, de la necessitat virtut, va voler positivitzar-ho argüint que havia servit per promocionar Alejando Fernández Álvarez (Tarragona, 30 de maig de 1976).

Es tancava així, en fals de nou, un contenciós propi que les files populars catalanes estan acostumades a patir. Un constant "vivo sin vivir en mí" entre l’autonomia desitjada, la dependència sotmesa, la comprensió buscada i la realitat patida. Un suplici que s’ha saldat amb canvis constants a la seva cúpula, caracteritzada per les lluites fratricides i les venjances personals. Per l’aplicació d’un programa conforme amb un fet diferencial que els caps màxims subscriuen quan viatgen a Catalunya i que dura el que triga l’esmena a la totalitat que els fan des de l’M-30.

Anatema

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Amb tot això va voler acabar el renovat candidat Alejandro Fernández. I un bon esforç d’aproximació li va costar fins a trobar els aliats necessaris que el van obligar a superar els recels cap a qui venia de l’Ajuntament de Tarragona i havia governat amb els socialistes. Anatema a ulls del PP actual que, no obstant, admet haver flirtejat amb l’independentisme que Fernández combat amb frenesí, per intentar superar el pitjor resultat obtingut pel seu partit en uns comicis al Parlament i que ara les enquestes reverteixen.

Una alegria que Núñez Feijóo també va matisar admetent que no són a Catalunya per guanyar sinó per dir la veritat. ¿Quina? ¿La de la pitjor classe política.