La buidor i el bon salvatge

És el cas de la pel·lícula Un hípster en la España vacía, que fa poc que s’ha estrenat. Amb la diferència que, en aquest cas, el visitant esdevé apòstol del que és políticament correcte, una caricatura woke en la qual hi entra de tot: noves masculinitats, cancel·lacions ideològiques, paritats de gènere, gèneres difusos, medi ambient i ecologia. I etcètera. En aquesta Espanya buida (per cert, la pel·lícula ha estat rodada al Matarranya, amb una notabilíssima presència de la llengua catalana, detall del tot amagat en benefici del tòpic aragonès), hi ha una referència explícita als "catalans que ens venen a robar", una broma que no és tal, sinó que juga sense cap mirament amb el cas de Santa Maria de Sixena per ensenyar una suposada Catalunya colonial i depredadora. Però el problema d’Un hípster en la España vacía no és aquest al·legat gratuït que exhala animadversió. El problema és que la pel·lícula és molt dolenta, barroera, amb acudits sense cap gràcia i amb la voluntat de consolidar una visió antiga, molt antiga, de les relacions socials. La vaig acabar per comprovar fins on podien arribar els límits de la gasòfia, i certament que no calia. De totes maneres, si una cosa ens ensenya és que continua viva una certa idea d’humor a l’espanyola, una entitat sociològica basada en l’exhibició d’espècimens singulars com si es tractés d’un zoo en el qual es valora l’autenticitat com un valor similar al de l’analfabetisme. Amb això no vull dir que no es facin pel·lícules dolentes arreu i que no hi hagi, arreu, aquest desfici per demostrar que el bon salvatge és l’ésser més pur d’entre tots. Però a Espanya, la tradició és llarga i consolidada. "¿Quién es este hombre tan rural?, deien unes senyores burgeses a La ciudad no es para mí (1966). En comparació a Un hípster en la España vacía, aquell èxit esclatant del franquisme era un exemple de neorealisme al nivell de les millors obres d’Antonioni i Rossellini.