Del pragmatisme al País Basc a l’ombra de Puigdemont a Catalunya

Els candidats: continuïtat a Catalunya, renovació a Euskadi.

L’impacte de la judicialització del procés a Catalunya ha ancorat els lideratges que van protagonitzar l’1-O a la primera línia, i en aquestes eleccions hi ha una clara continuïtat. Com a manera de mantenir viu el pols amb l’Estat, Carles Puigdemont ha mantingut el control de Junts –malgrat que va deixar la presidència del partit el juny del 2022– i Oriol Junqueras, el d’ERC, com a president. Van delegar, això sí, les seves responsabilitats polítiques quotidianes en l’aparell del partit i fins i tot Pere Aragonès va ser designat per Junqueras com a candidat quan aquest estava entre reixes.

L’ascens de Salvador Illa al capdavant del PSC va arribar mentre exercia de ministre de Sanitat en plena pandèmia, però el 2017 ja comandava les files socialistes des de la secretaria d’organització.

Les eleccions del 12 de maig són, per a Puigdemont, l’última bala que té a la recambra: manté que tornarà a Catalunya el dia de la investidura i que, si no aconsegueix ser president, deixarà la política activa. Planteja els comicis com una oportunitat per ser restituït com a president mentre que Aragonès en sortirà debilitat si no aconsegueix amortitzar l’obra del seu govern després de trencar amb Junts. Illa no es juga el primer lloc perquè les enquestes li auguren la victòria, però pot veure el seu lideratge minvat si torna a quedar-se a les portes de la Generalitat per la falta d’aliats.

Per contra, el nou cicle a Euskadi es visibilitza amb el canvi radical de candidats. El lehendakari sortint, Iñigo Urkullu, confiava a tornar a presentar-se i va intentar resistir-se, però la bicefàlia històrica en el PNB es va imposar i Andoni Ortuzar, cap dels jeltzales, va apostar per Imanol Pradales. Ell és la versió rejovenida d’Urkullu, un home preparat, amb experiència de gestió a Biscaia, en la quarantena i amb projecció de futur que transmet la mateixa temperància que el seu predecessor.

El PNB va veure la renovació com a fita imprescindible per batre’s amb la nova era de Bildu, que ja va demostrar a les municipals del 2023 que li trepitja els talons, i que amb el pas enrere d’Arnaldo Otegi buscava un gir en la seva projecció. Pello Otxandiano és una cara desconeguda per als bascos, un enginyer allunyat de la imatge que tenien fins ara els rostres visibles de l’esquerra abertzale, però fa temps que Pello Otxandiano treballa com a ideòleg de la coalició i marca des de la rereguarda el rumb de les sigles.

El PSE també canvia de candidat, tot i que Eneko Andueza ha tingut més temps per donar-se a conèixer com a portaveu del grup socialista al parlament basc i com a secretari general des del 2021. El PP va optar per Javier de Andrés en substitució de Carlos Iturgaiz a principis d’any, un home de llarga trajectòria en el partit que ve d’haver sigut diputat general d’Àlaba i, per tant, més conegut entre la població.

De la unilateralitat al pragmatisme.

La gestió i la millora de l’autogovern escalen al primer lloc després d’anys de convulsió política en les dues comunitats. El procés continua ocupant bona part de la política catalana mentre que a Euskadi la qüestió identitària ha quedat fora del debat públic per exprés desig de Bildu. La seva aposta per ressuscitar la discussió sobre un nou estatus polític per al País Basc en la pròxima legislatura és el més pròxim que es planteja en l’intent de marcar distàncies amb la resta de l’Estat.

El pragmatisme s’ha apoderat de Bildu. Són conscients que han d’anar de la mà del PNB i crear un front comú per a qualsevol assumpte que suposi acostar-se al dret d’autodeterminació. De tota manera, l’afany independentista està en les seves hores més baixes des del 2015, amb amb prou feines un 23% a favor de la independència segons el Sociòmetre del Govern basc o fins i tot un 13%, segons el Deustobaròmetre. Paradoxalment, la previsió és que els nacionalistes tinguin més diputats que mai a l’hemicicle.

A Catalunya es constata també un descens en el suport a la independència: els contraris a la desconnexió se situen en el 51%, mentre que els partidaris de la secessió es queden en un 42%, segons les dades del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de març.

L’aixecament del veto als socialistes i la ruptura entre ERC i Junts en el Govern ha propiciat la dissolució dels blocs que es van fonamentar el 2017 i ara ningú descarta acords que creuin grups. Tot dependrà del resultat, però totes les mirades se centren en si Junts avançarà ERC, si els independentistes retenen la majoria i són capaços de resoldre la seva crisi o si, en canvi, ERC o Junts es decanten per ungir Illa amb el suport dels Comuns.

Igual com Bildu va pilotar ERC en el seu gir al pragmatisme, Junts adopta ara aquesta via pactant amb Sánchez. Després de constatar els estralls de la via unilateral, proposen un referèndum acollint-se a l’article 92 de la Constitució, però fins i tot amb més força irromp en aquesta campanya el finançament singular.

L’amnistia i les acusacions de terrorisme.

La memòria forma part de les dues campanyes, però en dimensions gairebé oposades. A Euskadi per la seva absència. Els partits han girat full de l’època de violència, tot i que això no evita que el PP i el PSE continuïn reclamant a Bildu que reconegui el mal causat i demani perdó. A això s’agafa el candidat socialista per rebutjar una vegada i una altra un possible acord amb Bildu. Però el terrorisme és tot just un apunt, puntual, de la campanya, que només s’amplifica quan l’esmenten dirigents externs a la política basca. La llei d’amnistia és una cosa que directament no s’esmenta ni en els debats televisius.

A Catalunya, ERC i Junts competeixen per encapçalar la seva paternitat. Els efectes de la mesura de gràcia es vaticinen com un factor clau de cara al futur polític dels líders de l’1-O, fins i tot condicionant la governabilitat, però mentre Puigdemont reivindica que tornarà gràcies a aquesta llei, més de la meitat dels imputats per terrorisme en la causa de Tsunami Democràtic han fixat la seva residència fora d’Espanya per por d’acabar sent empresonats abans que els jutges apliquin la llei una vegada estigui aprovada de manera definitiva.

El català entra en campanya, l’eusquera no.

Les llengües pròpies han sigut durant molt temps un element de disputa en les diferents conteses electorals. En aquesta, no obstant això, ha quedat relativament aparcada al País Basc. Tots els candidats parlen perfecte eusquera tret del candidat del PP, però el seu número dos pot substituir-lo amb solvència en els debats en aquest idioma. Normalitzat al carrer, sí que provoca, en canvi, discrepàncies pel seu nivell d’exigència en l’àmbit de l’administració i per allà continua colant-se, sense gaire soroll, en la campanya.

Per contra, la llengua catalana, a causa de les dades dels últims anys que confirmen un descens en l’ús, sí que ha entrat en la lluita política i fins i tot Aragonès ha promès una conselleria específica si torna a ser president. En els actes preelectorals també es juga amb l’ús de la llengua: els sobiranistes parlen íntegrament en català, mentre que la resta l’alterna amb el castellà.

L’impacte sobre el Govern de Sánchez.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Els catorze vots d’ERC i Junts al Congrés són indispensables per a la continuïtat del Govern. Tant com el suport del PNB i EH Bildu. La pressió és tanta que Puigdemont ja ha advertit al PSOE que el PSC ha de facilitar la seva investidura si guanya i no té suports. ERC manté la prudència, conscient que Illa ha ajudat la continuïtat del seu Govern en minoria.

L’impacte del resultat del País Basc s’entreveu més borrós, però menys catastròfic. Els d’Otegi segueixen amb la seva "paciència estratègica" i això implica fer qualsevol cosa que els permeti presentar-se com a dic de contenció de la dreta a Euskadi i a Madrid. No està tan clar quina pot ser l’actitud del PNB si els números o el PSE li fallen. No poden llançar-se en mans de Feijóo mentre Vox sigui imprescindible, però això pot canviar si Sánchez surt debilitat de les catalanes i europees.