El tramvia va portar la jornada de vuit hores i la primera vaga a Franco

El primer viatge en tramvia efectuat a Barcelona supera els 100 anys i durant aquest segle les grans lluites obreres de la ciutat han seguit els seus raïls. La jornada laboral de vuit hores que avui regeix a tot Espanya va començar a conquistar-se deixant encallats vagons sencers al mig dels carrers de la capital catalana durant dies. O directament tombant-los i utilitzant-los com a barricades contra la policia. I de la mateixa manera els habitants de la Rosa de Foc també van ser pioners a l’hora de muntar-li a Francisco Franco la primera gran protesta de la dictadura, que sembraria la llavor de la lluita popular que aconseguiria recuperar la democràcia.

Si avui la gran majoria d’assalariats treballen un màxim de vuit hores al dia va ser gràcies al motí que van iniciar el 1919 un grup d’oficinistes de la Barcelona Traction, Light and Power Company, una de les principals empreses energètiques del moment. "El gerent, que era britànic, els va imposar una doble escala salarial i els va prohibir sindicar-se. Una cosa que mai hagués fet a Anglaterra. Es pensava que això era una colònia", apunta Emili Cortavitare, president de la Fundació Salvador Seguí.

Aquesta metxa va prendre el que després es va conèixer com la vaga de la Canadenca –la Barcelona Traction es va fundar a Toronto–, que es va arribar a allargar 44 dies i va aconseguir aglutinar amplis sectors de la societat catalana. En un moment en què el treball infantil era habitual i les jornades es podien allargar entre 10 i 14 hores al dia, de dilluns a dissabte, reduir la jornada total va ser una de les reivindicacions que van aconseguir agrupar els diferents sectors. "Quan s’afegeixen els oficis més feminitzats a la protesta, agafa més impuls la reivindicació de les vuit hores", apunta aquest afiliat a la CGT. No en va eren elles les que s’encarregaven de les cures.

Sis dies després del motí dels oficinistes es van afegir a les aturades els treballadors de la companyia de tramvies propietat de la mateixa Barcelona Traction, que era una de les múltiples companyies de tramvies que operaven a la capital catalana. I pocs dies després els vaguistes van tallar tot l’enllumenat de la ciutat, apagant Barcelona, encallant a mig carrer i amb els vagons ben plens desenes de tramvies, que així es van quedar durant dies. "Va ser una protesta molt visual", apunta Cortavitare.

Una teatralitat i gran trava logística –ni els obrers anaven a les fàbriques, ni el servei a casa dels burgesos– que va fer escalar una protesta que va acabar convertint Espanya en el primer país del món que regulava per llei les vuit hores màximes de treball al dia.

Llavor de l’antifranquisme

De la mateixa manera, la primera vaga que viuria la dictadura de Franco va implicar directament el tramvia de Barcelona i va esclatar per 20 cèntims de pesseta. La protesta va tenir lloc el 1951, quan el règim va aplicar una pujada de les taxes als passatges, passant de 50 cèntims a 70. Un augment del preu que es donava en un context en què "encara s’estava vivint en la precarietat pròpia de la postguerra, amb cartilles de racionament" i que s’aplicava a un servei "molt impopular entre la ciutadania, arran dels elevats accidents que provocaven i de les múltiples corrupcions econòmiques que s’atribuïen a la direcció", segons recorda el catedràtic de la UB especialitzat en moviments obrers, Pelai Pagès, en el seu blog personal. A tot això se sumava el greuge territorial i és que a Madrid no s’aplicaria aquesta mateixa pujada, el preu es mantenia a gairebé la meitat i la qualitat del passatge era substancialment millor.

A diferència de la vaga de la Canadenca, liderada per la CNT, la protesta del 51 va ser un esclat de ràbia espontani i poc coordinat, si bé després s’afegirien les últimes forces del republicanisme que quedaven. Els activistes de l’època van tirar del seu particular Twitter (ara anomenat X, llavors octavilles): "Barceloní. Si ets un bon ciutadà a partir del 1r de març i fins que igualin les tarifes de la companyia de tramvies amb la capital d’Espanya [...] trasllada’t a peu a les teves habituals ocupacions. En el teu propi benefici i com més ràpidament millor, fes quatre còpies d’aquesta cadena i envia-les a quatre amics diferents. Si vols ser un ciutadà d’honor, fes vuit còpies o més. ¡Espanya una i per a tothom igual!". Els tramvies van començar a circular pràcticament buits per la capital catalana.

Notícies relacionades

Elena Manzano: "Cal trencar la premissa que Catalunya dona i Extremadura rep"

Despoblació i extensió territorial

El llavors mal joc del Barça va ajudar a massificar la protesta. El mateix dia que comença el boicot al tramvia tenen partit els blaugrana, allotjats en aquell temps a l’antic camp de les Corts. L’equip perd i els culers, malgrat la pluja, tornen caminant a casa, renunciant al tramvia. Les autoritats, tement que la protesta anés a més, suspenen la pujada de tarifes i cessen les autoritats locals.

No va ser suficient i al llarg del mes es van multiplicar les protestes, que també es van estendre i van derivar en la primera vaga general durant la dictadura, el 12 de març del 1951. "La vaga del 1951 va ser un punt d’inflexió en la lluita obrera. Va ampliar les modalitats de protesta, ja que el boicot inicial al tramvia va ser el germen d’una aliança entre l’obrerisme catòlic i el sindicalisme comunista que una dècada després començaria a alimentar l’agitació contra el franquisme", conclou el director de la Fundació Cipriano García, Marc Andreu.