L’oportunitat

"Qui amb monstres lluita, cuidi’s de convertir-se al seu torn en monstre. Quan mires llarg temps a un abisme, l’abisme també mira dins de tu". Friedrich Nietzsche

Hi ha una oportunitat. Segurament ha emergit de l’abisme perquè ens estem acostant a un penya-segat perillós, un punt de mal retorn en l’espiral d’odi i deshumanització de la política a Espanya. La carta del president del Govern ha sigut una baldada per a la consciència cívica i la qualitat democràtica d’aquest país. Són hores decisives. I no només per al president Sánchez; ni tan sols per al Govern. Són hores decisives per a la nostra convivència i per a la fortalesa de la democràcia espanyola. Perquè el debat ètic que ha creat la seva reflexió té la virtut de retratar tres corrents tel·lúrics amb un punt de connexió.

1. Mercenaris.

La primera d’aquests corrents és l’esperit del temps; nostre zeitgeist. Es parla amb massa lleugeresa de polarització i crispació, i aquesta equidistància irreflexiva és una trampa. El verí que emeten els mercenaris de la informació –els Wagner que fabriquen notícies falses i construeixen una realitat fake radioactiva– persegueix un propòsit. El cuc rosega els contraforts de la democràcia. Vol tombar i posar governs al marge de la voluntat popular. I pel camí, aquest cuc encebat amb desinformació, interessos opacs i odi va minant la convivència. Pregunta el president Sánchez si val la pena el patiment humà que està pagant. Fem una derivada amb aquesta mateixa pregunta. ¿Li val la pena a la dreta aconseguir "un António Costa"? És a dir: provocar, al preu que sigui, la caiguda d’un president del Govern democràticament elegit a base de falsedats, notícies falses i guerra bruta judicial. ¿Li val la pena? Aquesta és la pregunta que alguns s’han de respondre. Tots els demòcrates assumim que el colpisme no té cabuda en la nostra societat. Quan les armes són la mentida sistemàtica, la fustigació virulenta, el linxament mediàtic i la guerra judicial, llavors el colpisme adquireix una altra naturalesa: la d’un lent i callat corrosiu que, a més, serveix d’absurd parapet per silenciar el progrés real del país i emmascarar-lo rere les bombolles irreals de l’algoritme intolerant. Aquest colpisme de facto cap demòcrata ho hauria de consentir.

2. Respecte.

El segon corrent que aquest episodi ha visibilitzat és l’esperit de la democràcia. La democràcia no són només les urnes, és una cosa molt més profunda, complexa i valuosa. La democràcia és, abans que res, una actitud cívica fonamentada en el respecte. La democràcia és incompatible amb l’odi i la deshumanització. Ja ho vam veure als anys 30. Albert Camus deia que un home rebel és aquell que diu no. És hora que els demòcrates, amb independència de la seva inclinació ideològica, diguin "no" al camorrisme polític, a aquest populisme amoral que ha colonitzat el cervell d’alguns representants polítics per a qui ja tot sembla valer. El seu relat, i el seu modus operandi va vampiritzant els que van segellar el pacte democràtic espanyol. Això és el perillós. Salvador Illa reivindicava aquests dies la necessitat d’una "resistència col·lectiva". No es tracta de frentismes, d’uns contra els altres; poc es construeix amb aquesta actitud. Es tracta de prendre consciència de com pot pervertir-se la democràcia i la sobirania popular si no frenem aquesta hemorràgia que fa tres mesos linxava amb acarnissament a un ninot del president del Govern i que ara desemboca en el linxament de la seva vida familiar. Camus deia que un home rebel "és també un home que diu sí, des del seu primer moviment". Allà està la clau: els demòcrates hem de mostrar un rebuig frontal del rugit dels amants de l’odi. I també hem de mantenir, amb unitat, l’exigència del respecte. Dir no. I dir sí.

3. Moment Transició.

Aquest és el tercer corrent: refrescar l’esperit de la Transició. Urgeix un acord sobre els límits de la lluita partidista. Un compromís que aïlli, de manera inequívoca, a aquells que recorren a la utilització política dels tribunals i a la desinformació per a la destrucció personal de l’oponent polític. Resulta inevitable recordar Fernando de los Ríos, autor de El sentido humanista del socialismo quan fa un segle denunciava "la degradació de la dignitat de l’home i del sentit de la vida". Necessitem aquesta mirada humanista davant el triangle perniciós que alinea l’odi, la mentida i l’amoralitat política. ¿Quina classe de polítics tindrà Espanya en el futur si aquesta tendència s’imposa? ¿Qui s’atrevirà –o pitjor: qui se sentirà atret– a ser regidor, alcaldessa, conseller, diputada, ministre o presidenta? ¿A quines mans quedarà el govern de la nostra societat, la nostra res publica, si no pactem els límits del debat polític i reconduïm la situació?

Tant de bo el president Sánchez decideixi continuar allà on la sobirania espanyola ha decidit que hi sigui.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Tant de bo la sana reflexió que la seva carta ha provocat ens allunyi dels abismes i dels monstres.

Tant de bo aprofitem aquesta oportunitat per frenar la deriva trumpista i enfortir la nostra democràcia. En això ens hi va la convivència.