Quatre apunts sobre el suspens
Aquesta sí que ningú se l’esperava; a això de Pedro Sánchez, em refereixo. Com una cohort de Penèlopes, la ciutadania teixeix i desteixeix columnes, debats i conjectures després del xoc a l’espera del que pugui anunciar dilluns. El president està sospesant la seva continuïtat. Quan el missatge que conté aquesta ampolla hagi arribat a alguna platja deserta, ja s’hauran descabdellat totes les troques possibles: les raons polítiques i emocionals; l’eventual estratègia; l’argument sobre el lawfare i el ventilador de la merda; l’aroma plebiscitària de la carta; les conseqüències d’una moció de confiança; o les qüestions per resoldre pendents des de la transició. Però el que pretenen aquestes línies és mantenir-se en l’interregne de l’espera, en el parèntesi dels cinc dies per reflexionar.
Les dilacions, l’expectació ansiosa i les incògnites apugen la tensió al més pintat. Les notes de fi de curs. Els currículums llançats al vent, a veure què passa. Una regla amb retard i el resultat del Predictor. El sorteig de la grossa de Nadal. Aquests nòvios, que triguen a trucar. El veredicte d’un jurat. Un diagnòstic mèdic. El lent transcurs dels dies fins a la firma del divorci. La declaració de renda. Esperes totes elles que maten, fins i tot quan les novel·les d’aventures, de detectius i els thrillers continuen gaudint de gran predicament.
Notícies relacionades¿Què passarà? ¿Sobreviurà l’heroi, i en aquest cas, com? Cineastes i novel·listes segresten l’interès del públic, mantenen tibant la corda, formulant preguntes i retardant en la mesura possible les respostes fins al desenllaç. Interrogacions referides a la causalitat (¿per què?, ¿qui ho va fer?) o bé d’ordre temporal (¿què passarà ara?). En anglès es coneix com a cliffhanger el recurs narratiu de deixar una escena o un capítol interromputs en un punt crític, amb el protagonista en una situació extrema, per enganxar l’espectador. El terme significa "penjat d’un precipici", i té el seu origen en una novel·la de Thomas Hardy Unos ojos azules (1873), en què l’escriptor victorià, al final d’una entrega, va decidir deixar un dels seus personatges literalment aferrat amb els dits al caire d’un penya-segat. Patricia Highsmith sabia molt bé que per "espessir" un argument convé crear complicacions a l’heroi o potser als seus enemics.
Però Alfred Hitchcock, un altre gran mestre del suspens, feia servir de vegades un procediment que a Hollywood anomenen red herring (l’areng vermell), consistent a deixar anar l’ham d’una pista falsa perquè el gir del guió resulti més contundent. Com a Psicosi. L’espectador creu que l’assumpte va de la fuga de Janet Leigh amb els diners robats a la seva oficina, sense imaginar ni per indici el que li espera al motel de Norman Bates, una vegada esclata la tempesta. Això és el que està passant: la recerca de l’areng vermell, la fal·làcia lògica, la suposada maniobra del gran estrateg. Però em temo que aquesta vegada s’està escrivint seriosament una novel·la que comença per la frase "¿val la pena tot això?".
