29 octubre 2016, Pedro Sánchez renuncia a su acta de diputado. /
La divisió de poders és una de les principals característiques dels estats liberals. Parteix de la idea que el poder tendeix a ser exercit despòticament i que la millor manera d’evitar-ho és fragmentar-lo i dissenyar mecanismes que permetin exercir un control mutu i contrapesar les diferents institucions. No obstant, la democratització dels règims liberals i l’emergència dels partits polítics va malmetre aquesta pretensió ja que els partits van passar a controlar les institucions i la lògica de la separació institucional va ser substituïda per una lògica majoria política-minoria política. Així, en els sistemes parlamentaris el partit que disposa de la majoria al Parlament és el que governa i algunes de les funcions es veuen alterades. El poder judicial, en canvi, al ser tradicionalment considerat un poder menys polític, s’ha mantingut més fora dels tentacles de l’Estat de partits, una consideració que s’ha vist una vegada més qüestionada com a conseqüència de la creixent politització de la justícia i judicialització de la política, fenòmens que han deixat al descobert el fet que el poder judicial no només està sotmès a tensions polítiques sinó que també s’ha convertit en un objecte de desig partidista.
Espanya no és aliena a aquesta dinàmica i des de fa anys el poder judicial, així com el poder encarregat de la constitucionalitat de la llei, estan sotmesos a la lluita política i es veuen condicionats per ella, amb el consegüent qüestionament de la seva independència. Situacions com el bloqueig en la renovació de membres del Tribunal Constitucional o del Consell General del Poder Judicial, en particular per part del PP, en donen bon compte i només alimenten la idea que aquest partit domina el poder judicial. El que es tendeix a ignorar és que en aquests moments, malgrat que el PP té la quota més gran de poder autonòmic i municipal de la seva història, el seu ascendent en les institucions de l’Estat central és menor que mai.
En canvi, el PSOE controla el Govern i les Corts Generals gràcies a la seva majoria al Congrés dels Diputats, on a més ha designat com a lletrat major un ex alt càrrec socialista. Però també ha aconseguit el control del Tribunal Constitucional designant magistrats un exministre i una directora general de Presidència. I fins i tot controla els mitjans de comunicació, no en va ha nomenat com a president de l’agència EFE el seu exsecretari d’Estat de Comunicació i la presidència interina de RTVE recau en una militant socialista. Sembla que només el Poder Judicial se li resisteix. Per això no resulta forassenyat plantejar la hipòtesi que la campanya de desprestigi cap a la institució inaugurada amb l’assumpció de la idea de lawfare en el seu acord d’investidura amb Junts i que ha seguit amb l’argumentació de la llei d’amnistia o amb l’impuls de comissions d’investigació respecte a això i que ha arribat al paroxisme en la carta de Pedro Sánchez, respon a la seva voraç voluntat de control del poder. Una voluntat que sens dubte resulta molt poc liberal.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
