El president que dirigirà la seva autòpsia

El president que reflexionava massa dirigirà la seva pròpia autòpsia, la seva matussera explicació de la continuïtat equival a demanar que l’enterrin amb el rostre girat cap a l’enemic. Donant la cara, no la paraula. Ha arrugat la seva carta i l’ha llançat a la paperera, perquè només "la meva dona i jo" poden respondre al "¿val la pena?". Es pot imaginar la desolació de María Jesús Montero i d’Óscar Puente, cal solidaritzar-se amb aquests precandidats que dissabte van exposar un esborrany dels seus discursos d’investidura. El Govern és insignificant per al seu president, segons demostra el nomenclàtor absent de ministres de l’autohagiografia Tierra firme. La seva dona i ell. Perdó, ell i la seva dona.

Afirma Sánchez que aquest incorregible país no s’ha esmenat, durant el llarg cap de setmana sense el seu lideratge providencial. Malgrat això, es reincorpora, el seu feble agraïment als funerals de dissabte a Ferraz confirma que cap partit ha tractat Sánchez amb tant acarnissament com el PSOE.

Per a fang, el que li han llançat González, Guerra i Leguina. El president ressuscita en cada enterrament dels seus. La sorpresa més gran de l’al·locució és que no anomenés Isabel Díaz Ayuso, quan s’ha remès obsessivament a la presidenta madrilenya des del "m’agrada la fruita". Justificar la suspensió arbitrària de la presidència de Sánchez obliga a determinar quin és el límit temporal de les vacances que es va imposar, ¿cinc, deu, vint, quaranta dies?, ¿potser sis lapses de cinc dies al llarg de l’any?

Cal desenganyar-se, la majoria de presidents deixen de governar en el seu segon mandat, Aznar desplaçant-se en helicòpter al camp de golf i González reconvertit en ministre europeu d’Afers Estrangers i presumpte autor de la frase "estic fins als collons dels espanyols". Citació convenient, quan Sánchez ha reconfirmat que el poble sempre insolent no respon a la seva tasca pedagògica.

"La meva dona i jo", la carta caducada no era tant una missiva d’amor com a homenatge a l’estimada, sinó un esforç lacrimogen per recuperar-la. Ara li diuen Els Sánchez, exposa innecessàriament la seva família. Com més se sap de Begoña Gómez, el crim no ha estat en els que la col·loquen sota els focus, sinó en els que hem menyspreat el seu paper transcendental durant una dècada.

Sánchez ha comprovat que Espanya no està a la seva altura, així que ha decidit governar per a "la meva dona i jo". La implicació conjugal obliga també a precisar el grau de consanguinitat que concedeix el caràcter d’inviolable, i que es pot estendre a nets i cosins carnals, però que potser s’ha d’extingir en el rang de companys de curs.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

El president dinàstic ha instaurat la política de clan, per sobre del seu propi partit. Sánchez no ha tornat, s’ha tornat a contradir. No n’hi ha prou de fer el contrari del que esperen els altres, s’ha de desmentir a si mateix. En el monòleg que fa de la virtut necessitat, a l’exigir un comportament virtuós al seu poble, l’"he decidit continuar" també viola el nucli de la seva exposició abandonista. No es queda per a, es queda contra. La tombarella s’inclou en una biografia en què tots els èxits pertanyen a l’àmbit del funambulisme. La primera investidura per moció de censura, el primer Govern de coalició, l’audàcia de quedar-se a la Moncloa amb només 121 diputats, i ara el triomfal "procés de reflexió personal".

Sánchez viu i governa per a "la meva dona i jo". Al marge del seu discurs, Feijóo també respira alleujat perquè prefereix una crisi menys traumàtica per garantir-se un ascens assossegat a la Moncloa. I només qui pensi que l’últim estratagema presidencial sufoca la crispació estarà en condicions d’emocionar-se amb la lacrimògena carta de comiat de Sánchez i el començament de la seva autòpsia pública.