Els artefactes de la desinformació

Per telèfon, Begoña Gómez, dona del president del Govern central, li pregunta a Mohamed El Kattani, director del marroquí Attijariwafa Bank: "¿Entra dins del possible que algú s’assabenti dels meus comptes en aquest banc... Algun dels seus empleats pot anar-se’n de la llengua?". I el banquer li contesta: "Si algú d’aquí se’n va de la llengua, l’hi tallo, tingui-ho per segur". La conversa, falsa, apareix en un document apòcrif que simula transcripcions de punxades del CNI. El paper circulava amb profusió per les xarxes socials i xats de WhatsApp de la perifèria de Vox cinc dies abans que Pedro Sánchez anunciés la suspensió de la seva agenda.

Aquesta invenció, fabricada arran del debat periodístic real sobre Begoña Gómez, és una de les últimes històries d’èxit en el que Sánchez ha denominat galàxia digital ultradretana. Una tertúlia entorn d’aquesta notícia falsa organitzada a Youtube per un propagandista d’aquest àmbit extremista ja tenia mig milió de visualitzacions la tarda en què Sánchez va deixar en suspens el poder executiu. La invenció ja forma part de la col·lecció de monstres i artefactes de la desinformació a Espanya.

Efecte corrosiu

Des que el president anunciés que seguirà, la paraula desinformació no li ha caigut de la boca, freqüentment lligada al parafrasejo d’Umberto Eco: "Màquina de fang". Ara es parla molt del tema, però la preocupació a la Moncloa per aquest fenomen no és nova. Durant la covid va fer eclosió com una de les amenaces més actives detectades per a la seguretat d’Espanya, com a la resta de països de la UE i als EUA, però ja abans s’observava el corrosiu efecte de les falsedats.

Notícies relacionades

ERC busca la via per recuperar militants

El testimoni d’Aldama deixa al TS l’opció d’investigar el Govern

Una de les més comprensibles definicions de desinformació la va encunyar un alt càrrec de la Comissaria General d’Informació de la Policia Nacional en un fòrum professional sobre ciberamenaça celebrat a Madrid la primavera del 2023, amb assistència d’EL PERIÓDICO. Segons va descriure, un "actor de desinformació" busca: influir en la decisió de vot del ciutadà, afectar la credibilitat de les institucions i processos democràtics, perjudicar la imatge de candidats, crear dubtes sobre el procés electoral, falsejar dades, col·lapsar el flux d’informació omplint-lo de notícies falses.

Hi ha un element característic dels desinformadors: tots ells pretenen que l’audiència a qui entabanen es desconnecti del periodisme professional dient-los que són ells, i només ells, els que diuen "les veritats que d’altres no expliquen", o bé imitant amb blogs i vídeos d’internet diaris i teles autèntiques. Són el que Sánchez anomena pseudomitjans. Freqüentment, tal com està vist en l’àmbit de l’alt right nord-americana, se segueix una cadència: primer, fons d’origen desconegut, de vegades d’un partit o de seguidors d’aquest partit, financen la fundació d’un pseudomitjà. Després, aquesta mateixa facció política i finançadora filtra un relat, dades, un cas, papers... a aquest pamflet, que no té la necessitat de contrastar, i l’introdueix –inocula– a l’agenda mediàtica de manera individual o confonent-se entre el soroll d’altres informacions periodístiques que sí que són autèntiques. Al final, de l’agenda informativa passa a l’agenda política i judicial.