Catalunya, en mans dels indecisos
El candidato de Junts, Carles Puigdemont, en un acto en Argelers
Una qüestió que necessita una reflexió profunda per part del votant és si es poden legitimar els canvis d’opinió o no. Els propis i els altres. La política contemporània és més canviant que la passada. Però va amb els temps. La vida és una transformació contínua, sense anar més lluny. Si s’accepta aquesta premissa, també haurien de ser-ho totes les modificacions que en els últims mesos ha posat sobre la taula Pedro Sánchez sobre indults o amnistia. La diferència, en aquests casos, és la rapidesa en el canvi, més aviat interessat. I això cola menys.
Es va produir la setmana passada, quan Salvador Illa va anunciar que podria arribar a acords postelectorals amb un Junts raonable. Van saltar les alarmes. La declaració va aguantar unes vuit hores. Aquell mateix dia, el mateix Illa va aprofitar unes respostes de Carles Puigdemont per assegurar que res havia canviat i que el personatge seguia en un món irreal.
Els més pròxims a Illa introdueixen la idea que el seu comentari fos una trampa disposada perquè el mateix candidat de Junts tanqués les portes a qualsevol tipus d’acord. És possible. Salvador Illa és llest. Però que aquesta conseqüència acabi arribant al votant no sempre és factible. Són riscos d’alt abast.
Com la suposada sintonia que, diuen, tenen Puigdemont i Sánchez. Ho apunten aquells que van negociar des de Ferraz. Deixin-ho en repòs. Però sí que recordo que una cosa semblant deia Albert Rivera de les seves xerrades amb Pedro Sánchez. Tenien una sintonia empàtica en contra de Mariano Rajoy. És com si el president fos hàbil per traçar concòrdies sempre contra algú. En aquest cas, l’enemic és "la dreta i l’extrema dreta", que amb Sánchez sempre van juntes. Veig més necessitat Puigdemont de Pedro Sánchez que al revés. Però els relats ho aguanten tot. Quina metamorfosi.
Les rectes finals de les campanyes són perilloses. Les carrega el diable. Feijóo no va acabar d’arrodonir el seu resultat en les eleccions del 23 de juliol passat per males decisions d’última hora. En aquest cas, apunta a una victòria de Salvador Illa. Però això i res és gairebé tot. ¿Què es pot fer amb una victòria que no aporta governabilitat? Li va passar a Inés Arrimadas. Va ser qüestió només d’un diputat amunt o avall, tot i que aquella realitat política no té res a veure amb la d’ara.
Idees fàcils
Així que tot quedarà en mans dels indecisos. ¿I què necessiten els que dubten, els que encara no han pres una decisió sobre el camí a escollir, o el que és el mateix, la papereta a introduir a l’urna?
Notícies relacionadesLa necessitat d’idees fàcils és més important que mai. Carles Puigdemont ho té clar. El candidat cerca que la seva parròquia voti la seva tornada. En definitiva, la seva honorabilitat. Allò que s’està denominant com "la seva restitució". No més ni menys. El seu valor és aquest. Ni sequera, ni vivenda, ni educació, ni sanitat. No enganya ningú. Haurem de veure si aquesta opció sedueix, tot i que no tingui sentit.
Queden uns dies per processar tot el que està passant. En molts casos, el vot serà una decisió d’última hora i improvisada. Reitero, una gran part de l’electorat ja només pensa en política el mateix dia del vot, jornada en què, per cert, no es pot fer campanya. L’emoció està assegurada, però no s’atreveixin a apostar. Perdran. Els canvis decidits són part del passat..
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
