La ruta del sud i altres rutes
Les eleccions de diumenge que ve neixen de l’afany del president Aragonès d’aclarir el panorama que es va dibuixar fa poc més d’un any i mig quan la militància de Junts (amb un percentatge significatiu de vots a favor, que no va significar, tanmateix, un triomf esclatant) va decidir abandonar el Govern de la Generalitat. Va guanyar l’aposta de Laura Borràs (amb el vistiplau, és clar, de Carles Puigdemont) per tal de dinamitar un pacte que ja era prou fràgil des del moment en què es va formalitzar. Aleshores, les declaracions de la presidenta de Junts van ser contundents i feridores: "El Govern de Pere Aragonès és un govern fracassat i no té legitimitat democràtica". Amb penes i treballs i amb aquesta llosa al damunt, amb pactes diversos i una certa habilitat a l’hora d’afrontar una legislatura que semblava ferida de mort, Aragonès va dir prou no solament perquè el Parlament no aprovava els pressupostos (una raó de pes, per descomptat), sinó perquè va considerar que havia arribat el moment de saber amb una certa exactitud quina era la veritable distribució de forces i quina podia ser la incidència de l’anunciat retorn de Puigdemont després de la promulgació de l’amnistia.
Aquestes eleccions, doncs, hauran de servir per tenir a mà una fotografia nítida de l’escenari polític català. En els marges de la imatge, hi ha detalls que són clars. L’ensulsiada definitiva de Ciutadans, per exemple. O la molt probable victòria parcial del PSC, que s’haurà beneficiat, entre d’altres factors, de la fi dels ataronjats. La resta, però, és una instantània que admet múltiples elucubracions. La dispersió del vot independentista (amb peces noves en el puzle, que probablement l’afebliran, o que obriran pas a la irrupció de grups extremistes i xenòfobs) pot provocar que sigui impossible una majoria amb opcions no ja d’emprendre antics camins de confrontació, sinó la simple repetició del pacte esqueixat l’octubre del 2022.
I, com a gran incògnita, el paper de Puigdemont. Sembla segur, perquè ho ha promès i perquè no s’està de proclamar-ho als seus mítings a Argelers, que travessarà la frontera. "Estic preparat –ha dit– per fer front a qualsevol intent de detenció i per mirar que no se’n surtin". I també ha afirmat que la tornada de l’exili ha de ser "un acte de país" que s’ha d’"escenificar col·lectivament". Per entendre’ns: no pas una arribada nocturna o clandestina, sinó una posada en escena pública i diàfana, que sigui reivindicativa i, segons el parer d’uns quants, restitutòria de la legitimitat presidencial. N’hi ha que hi veuen una hipotètica revifalla de l’1 d’octubre, n’hi ha que només hi saben apreciar una maniobra electoral. L’última imatge de l’espot de Junts és la d’un Puigdemont (ha contemplat el paisatge en la llunyania, com un poeta romàntic) que puja a un turisme, es corda el cinturó i emprèn (o això sembla) la ruta del sud. Diumenge començarem a saber quan arrancarà el cotxe i si hi ha d’altres rutes possibles, més enllà de la que partirà al peu de les Alberes.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
