Consens cultural, inquietud lingüística

Quan Garriga va assumir el càrrec, es va marcar com a objectiu arribar al 2% del total del pressupost de la Generalitat. En aquell moment, el seu departament disposava de 303 milions d’euros, és a dir, un 1,1%. Els comptes del Govern per al 2024 li atorgaven 566 milions (un 1,7% del total), però el no del Parlament que acabaria propiciant l’avançament electoral va obligar a prorrogar els pressupostos de l’exercici anterior i deixar la xifra per a Cultura en 477 milions.

Iniciatives incompletes

En qualsevol cas, aquest oxigen financer (el nivell d’execució pressupostària ha sigut, a més, inusualment alt), unit al tarannà pactista i treballador de la consellera, va permetre començar a teixir consensos per desplegar iniciatives legislatives. No va sorprendre gairebé ningú que en el debat dels candidats de dimarts passat a TV3, el socialista Salvador Illa destaqués que Natàlia Garriga era la consellera amb qui millor s’havia entès en aquesta legislatura. I, no obstant, alguns dels projectes més ambiciosos del departament s’han acabat quedant a mig camí, ja sigui per l’escassa diligència de l’Executiu català i els grups parlamentaris a l’hora de tramitar-los o per la crida a les urnes anticipada. O per una barreja de tot.

Un cas paradigmàtic és el de la llei de drets culturals, que es va presentar com un dels projectes estrella de la legislatura i que s’ha quedat en el calaix dels assumptes pendents. Aprovar i desplegar la norma és ara un dels pilars del programa electoral d’ERC, però també el PSC, Junts, la CUP i, per descomptat, Comuns-Sumar (que en la seva etapa al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona va impulsar un pla pioner en aquest sentit) han fet seva la proposta. Així mateix, existeixen consensos més o menys amplis entorn d’altres assumptes de gran rellevància: la llei de patrimoni cultural, la llei de mecenatge, les mesures d’impuls a l’audiovisual català, la posada en marxa d’equipaments com la Catalunya Media City, el Centre de Cultura Digital i la Casa de les Lletres i, sobretot, el compliment de l’objectiu del 2% del pressupost.

El català perd terreny

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

D’altra banda, un dels quatre grans objectius genèrics que es van fixar en l’inici del mandat era assegurar el present i el futur de la llengua catalana. A aquest efecte es va crear una Secretària de Política Lingüística i es va impulsar un Pacte Nacional per la Llengua que la interrupció de la legislatura ha impedit completar. Les enquestes més recents constaten que en els últims 15 anys el català ha perdut considerable terreny com a llengua d’ús habitual, especialment entre les generacions més joves, una situació que es veu agreujada per les polítiques poc sensibles (o directament hostils) que estan portant a terme els governs de la dreta, tant al País Valencià com a les Balears i que ha fet del debat lingüístic un dels cavalls de batalla d’aquestes eleccions.

A fi de fer front al que algunes veus (cada vegada més nombroses i autoritzades) qualifiquen d’"emergència lingüística", els partits de sensibilitat catalanista proposen en els seus programes un ventall d’actuacions que van des de la creació d’una conselleria específica per al català (ERC i CUP) o la integració de les polítiques lingüístiques a Presidència, per assegurar la seva transversalitat (PSC i Junts), fins a la introducció de clàusules lingüístiques en els processos de contractació amb l’administració catalana i de concessió de subvencions i la implantació de mesures per garantir la competència lingüística de tots els treballadors públics (Junts, ERC, CUP), passant per la preservació del model d’immersió (del qual només es desmarquen el PP, Ciutadans i Vox).