Sense majoria ‘indepe’ tot és possible
El expresidente de la Generalitat y cabeza de lista de Junts, Carles Puigdemont, durante el acto final de campaña de JxCat, este viernes en Elna (Francia).
Una de les constants de la política catalana des de 1984 és que en les eleccions al Parlament sempre hi ha hagut una majoria nacionalista que des del 2012 va esdevenir independentista. Aquesta circumstància ha permès que des de la recuperació de l’autogovern Catalunya sempre hagi sigut governada per nacionalistes o independentistes fins i tot després de les eleccions de 1980, les úniques en què no es va donar aquesta majoria. Primer hi va haver els governs nacionalistes liderats per Jordi Pujol durant sis legislatures de 1980 al 2003, tres dels quals –els de 1984, 1988 i 1992– van ser amb majoria absoluta. Més recentment, del 2012 al 2024, hi ha hagut governs independentistes a través de diverses fórmules però sempre en minoria: el 2012, CiU en solitari; després diverses combinacions entre Junts i ERC –la coalició electoral Junts pel Sí el 2015 i coalicions de govern entre les dues formacions– amb el suport parlamentari de la CUP; i des del 2022, un govern molt minoritari d’ERC. Però és que fins i tot quan s’ha format una majoria no articulada sobre l’eix nacional, i va ser el cas dels governs tripartits el 2003 i el 2006, la presència d’ERC va fer possible que mai hagi deixat de ser present en el govern una força nacionalista o independentista.
Però en aquestes eleccions s’ha trencat la tendència. L’independentisme no ha aconseguit mantenir la seva habitual hegemonia parlamentària i ha obtingut el pitjor resultat de la seva història i a més ho ha fet amb un nivell de fragmentació mai vist fins a la data com a conseqüència de l’accés d’Aliança Catalana a la representació. Fins a quatre partits independentistes no han aconseguit superar els 61 escons. Per això i malgrat que hi pot haver alguna temptació, l’independentisme tindrà dificultats per reclamar legítimament el govern per a si mateix i exigir-lo a canvi de mantenir el suport a Sánchez. Tot i que potser això és precisament la cosa a què s’ha referit Carles Puigdemont quan ha parlat d’obediència netament catalana i ha al·ludit a la situació política espanyola on governa el segon partit.
En canvi, per primer cop en la història sí que hi ha una majoria estrictament constitucionalista, i sense comptar amb l’ambigüitat dels Comuns, que és la formada pel PSC, el PP i Vox; i tot i que es tracta d’una majoria matemàticament possible i ideològicament connectada pel costat del constitucionalisme, el cert és que resulta políticament inviable com a conseqüència de la distància en l’eix esquerra-dreta i sobretot pel cordó sanitari al qual està sotmès Vox per part del socialisme.
Notícies relacionadesDues possibilitats
Així, en absència de majoria independentista i davant de les dificultats per materialitzar un govern minoritari d’aquest signe o d’armar una majoria constitucionalista, només hi ha dues possibilitats que evitarien una repetició electoral. O bé es conforma una majoria entre els blocs, i aquí hi ha dues fórmules possibles, un govern PSC-Junts que seria de naturalesa centrípeta o un tripartit d’esquerres format pel PSC, ERC i Comuns. O bé el PSC mira de governar en solitari amb suports multilaterals, igual com va fer Pujol en la legislatura fundacional, i pot intentar-ho, com ja va avançar en campanya, amb un govern ampli i potser pròxim a la idea de concentració. Això sí que suposaria acabar definitivament amb el procés i obrir la nova etapa a la qual Salvador Illa s’ha compromès.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
