Que jo no tinc la culpa de veure’l caure

Bustinduy, el ministre que ha sorgit del no-res, s’ha entossudit que les empreses espanyoles amb activitat econòmica a Israel vagin amb compte de no contribuir a les vulneracions de drets humans de l’Estat esmentat a Gaza, així que els ha enviat una carta instant-los a adoptar totes les mesures necessàries per evitar-ho. Vostè és un empresari internacional que s’enfronta a les ordenances del país on treballa i negocia, no només amb els sindicats sinó també amb la competència, i a sobre un ministre desconegut li posa tasques que ni li competeixen a vostè ni té mitjans per portar-les a terme.

No saber què fer

Per si no fos prou, insta també les empreses a donar compte de les mesures que adopten per evitar aquests abusos i a reportar al ministeri avaluacions i estudis. De fet, aquestes mesures ni tan sols competeixen al ministre, però és natural que un tipus que dirigeix un ministeri de nom tan confús no sàpiga el que es porta entre mans i tingui problemes per trobar tasques per realitzar. A tot el món li ha passat alguna vegada, estar en un lloc de treball i no saber què fer. La situació és estressant, perquè un tem que, si el cap s’adona que pot prescindir d’aquest lloc de treball, l’elimini per estalviar-se la despesa. Si això li passa a qualsevol treballador, molt més a tot un ministre, ja que el pànic a quedar-se sense ocupació després de descobrir-se que aquest lloc és prescindible és proporcional al sou percebut. A Pablo Bustinduy li van venir a la ment les imatges de ministres que van perdre la seva cartera després de fer-se evident que, sense la seva aportació, no és que les coses seguissin igual, sinó que fins i tot milloraven notablement. Les imatges d’Irene Montero i Ione Belarra sortint dels seus respectius ministeris se li presentaven en somnis a Pablo Bustinduy. Calia evitar un futur tan horrorós, que potser implicaria posar-se a treballar per guanyar-se la vida, no s’ha d’oblidar que sobre els ministres de Podem recau sempre, no per casualitat, la sospita d’inutilitat. O sigui que calia posar el ministeri a treballar. En el que fos.

–Com a ministre de Consum, Afers Socials i Agenda 2030, ordeno i mano que tots els espanyols s’anomenin Bustinduy, que estic fart de ser l’estrany.

–Això és absurd, ministre.

–Doncs llavors dictaré unes normes per complicar la vida a les empreses espanyoles que treballin a Israel.

Notícies relacionades

Sílvia Paneque: «És imprescindible que l’alta velocitat arribi a l’aeroport de Girona»

Sílvia Paneque: «Encarir l’aigua permetria noves infraestructures hídriques»

Cosa que és igualment absurda, però d’aquesta manera l’home s’entreté, sembla que treballa, i a més deixa els espanyols amb el cognom de les seves famílies, així que els seus col·laboradors li van seguir el joc.

Bustinduy lluu una cuidada mitja barba, cosa que suma punts per convertir-se en alt càrrec d’un govern que vol passar per progressista. L’hàbit fa el monjo i la mitja barba fa progressista, tret de si ets dona, cas en què se’t convalida el borrissol facial per cridar molt i semblar sempre enfadada. També és important que la vida laboral del ministre s’hagi desenvolupat íntegrament a la universitat, com a professor o com a investigador. Aquesta gent, que no coneix més món que les facultats, no està contaminada pel món real, és pura, és, en resum, la ideal per regir un país. Els que s’han guanyat alguna vegada l’aliment a peu de carrer creuen equivocadament que l’esforç té recompensa, que cal complir el promès, que l’honradesa no es negocia, i històries similars. Mala gent. En canvi, una vida entre claustres, seminaris, taules rodones, màsters, simposis i conferències permet a un arribar a ministre –descansadament, per descomptat– i, a sobre, dir-los als anteriors, als que fa temps que posen l’espatlla i aporten riquesa al país, com han de fer la seva feina.