El president que no va poder afermar ERC

Si alguna cosa no es pot negar al president és una primerenca vocació per la política. Als 14 anys va fundar amb els amics del poble el seu primer partit, la Joventut Independentista de Catalunya (JIC). Entre les seves principals accions, tocar els nassos a la Guàrdia Civil d’aquesta localitat del Maresme. Encara ho recorda amb un somriure i amb un afegit definitori: s’obligaven a pagar una quota d’afiliació.

El filòsof marxista Antonio Gramsci deia que "les idees i la lluita no viuen sense organització". Aragonès, tot i que estigui més a prop de Keynes que de Marx, ho ha practicat tota la seva trajectòria. El dirigent republicà és un home de partit, una persona al servei de l’organització.

Per al president, la política no li va ser aliena des del bressol. El seu avi va ser alcalde de Pineda de Mar des del tardofranquisme fins als primers anys de la democràcia i, el seu pare, regidor amb CiU. Però a Aragonès, fill dels vuitanta i independentista des de sempre, la Convergència de Jordi Pujol li quedava curta. Als 16 anys va entrar a les joventuts d’Esquerra Republicana, les JERC. Allà ningú el recorda com el més brillant de la classe, però sí que era ordenat, meticulós i treballador com ningú. Això l’impulsaria aviat.

Per arribar a la presidència de la Generalitat també va haver de tenir la justa dosi d’instint de supervivència i de sort. El 2008, quan ERC estava trencada internament, va triar la candidatura que va aconseguir el poder, la de Joan Puigcercós. Dos anys més tard, malgrat la patacada electoral en les eleccions al Parlament, ell va ser dels pocs que aconseguiria un escó. Això el va deixar en una posició privilegiada quan Junqueras, el 2011, va agafar les regnes del partit. No trigaria a fixar-se en ell.

Junqueras va veure en Aragonès el mateix que havien vist els seus companys de la JERC. Ordre, treball i discreció. Just el que necessitava per treure de la depressió un partit que algunes enquestes acostaven a l’extraparlamentarisme. Va començar a encomanar-li assumptes de rellevància creixent: va ser el diputat de l’oposició que negociava els pressupostos amb el Govern, el secretari d’Economia de la Generalitat i després conseller i vicepresident.

A més, el va apartar de l’organització de l’1-O perquè, si a ell li passava alguna cosa, agafés les regnes. Quan Junqueras, empresonat, va haver d’assenyalar un líder substitut i candidat a la Generalitat, el seu dit es va posar sobre Aragonès. El que li va dir Junqueras està explicat al llibre biogràfic Pere Aragonès, l’independentisme pragmàtic (Pòrtic). Va ser el 22 de gener del 2018: "Si també li passa alguna cosa a ella –referint-se a Marta Rovira–, et toca a tu". El 24 de maig del 2021 prendria possessió de president.

Pacificació

Notícies relacionades

Sílvia Paneque: «És imprescindible que l’alta velocitat arribi a l’aeroport de Girona»

Sílvia Paneque: «Encarir l’aigua permetria noves infraestructures hídriques»

La presidència d’Aragonès ha sigut la de la pacificació del conflicte polític. Va treure ERC de la unilateralitat i la va posar en el diàleg. Això li va permetre aconseguir els indults i l’amnistia, però li va deixar el referèndum al tinter i va desposseir d’èpica el procés. El que quedarà per a historiadors i politòlegs és com, governant un cicle econòmic a l’alça i amb uns pressupostos expansius, no ha aconseguit ni acostar-se a la possibilitat de repetir un segon mandat.

Casat i amb una filla de cinc anys, la seva gran afició és la cuina. Els amics i companys de partit també li atribueixen un do per a les imitacions. De fet va prometre que, si aconseguia repetir en el càrrec, imitaria Pedro Sánchez. Malgrat la timidesa que sempre deixa entreveure, li hauria agradat veure’s obligat a complir-la. No serà així. Aragonès sempre serà el polític que, en l’època del junquerisme, va portar ERC a dalt de tot. El que no ha pogut aconseguir és mantenir-la al cim.