Tenir un altaveu
La líder de Aliança Catalana, Sílvia Orriols, llegando a la sede de su partido en Ripoll /
Fa un any vaig ser a Ripoll, en el ple de constitució del nou ajuntament. Després d’una setmana molt agitada, gràcies a una inesperada maniobra de Junts, Sílvia Orriols va ser proclamada alcaldessa. En el jurament com a regidors i en la presa de possessió del càrrec, els membres d’Aliança Catalana van protagonitzar un esperpent nacionalista que feia més aviat vergonya aliena. Tot plegat, un batibull d’ancestrals drets que ningú no sabia d’on procedien, sota la protecció de l’espectre de Guifré el Pilós, amb barretines incloses. D’aquell espectacle, i dels posteriors comentaris que vaig sentir, en vaig treure la idea que l’ascens d’Orriols era una mena de broma (molt) pesada per als habitants de la comtal vila, estupefactes davant la nul·la volada ideològica i els minsos recursos intel·lectuals de la nova alcaldessa i dels seus acòlits. "No vull ni pensar què hauria passat", em va dir un regidor de l’oposició, "si haguessin tingut una base més sòlida". Resulta, però, que potser un dels secrets d’Aliança Catalana va ser (i és) precisament aquest: la simplicitat dels seus plantejaments polítics i l’escàs rerefons teòric més enllà de proclames com la reivindicació d’un estat "independent, segur i occidental". Un estat "occidental": la translació de l’eix obvi de la geografia a les coordenades rituals de la civilització, segons ells, atacada per les turbes que amenacen amb la "gran substitució", també coneguda com "le grand remplacement".
Vaig pensar que la cosa no aniria a més, però em vaig equivocar. En aquest ascens d’ara s’hi han ajuntat diversos factors. Determinats mitjans s’han fet ressò de la candidatura d’Orriols amb la idea de demostrar que sí que existeix un independentisme xenòfob i racista, una extrema dreta amb vuit cognoms catalans. Així es desmuntava, en part, la imatge bonhomiosa d’un moviment que (tot i algun lamentable incident verbal, que n’hi ha hagut) mai no ha destacat per defensar exclusions socials d’aquesta mena. A més, la percepció de la immigració com un problema s’ha anat instal·lant en l’imaginari de la societat. He tingut converses amb persones no gens sospitoses de donar suport a postulats feixistes que no paraven de defensar la necessitat d’actuar amb prestesa per evitar una "malaltia que ens afecta, com a catalans".
Tot plegat ha derivat cap aquí on som. Aquella Orriols que proclamava que "fa més de mil anys que els ripollesos bressolem, impertèrrits, la nació catalana", ara expandeix els tentacles més enllà del bressol. Amb accions municipals menyspreables (com l’intent d’impedir l’empadronament als nouvinguts), linxaments mediàtics i declaracions barroeres (que han estat sancionats per la Generalitat) i amb l’exercici continu de respostes fàcils i simples a qüestions difícils i delicades. La nit de les eleccions, Sílvia Orriols va deixar anar la paraula clau: altaveu. Ara el tindran. Ara saben que el tindran. La simplicitat i el primitivisme, que són sinònims del crit i de l’odi, s’expandeixen millor que la gravetat del pensament.
