CONTEXT

Una mica més com Espanya

Estem davant un canvi de fons que no pot explicar-se només pel sotrac de l’última dècada. Alguna cosa està canviant en la societat catalana

Alejandro Fernández durante la noche electoral del 12M / ZOWY VOETEN

L a societat catalana que emergeix de les urnes de diumenge resulta ser la menys nacionalista dels últims 40 anys i una de les més conservadores de les dues últimes dècades. La primera d’aquestes constatacions s’expressa en el profund retrocés independentista –la forma que adopta avui el nacionalisme català– que perd la majoria i prop d’un milió de vots. La segona es posa de manifest en la debacle que pateix ERC, que se suma al retrocés dels Comuns i de la CUP. Una pèrdua de 17 escons que no compensa els 9 guanyats per Salvador Illa. Sumada a la nova extrema dreta d’Aliança Catalana, la dreta compta amb 63 escons, una cosa que també resulta ser una novetat per a una societat que, a cavall del victimisme i del procés es va creure més d’esquerres del que era.

Tenim doncs una Catalunya menys independentista/nacionalista, com va reconèixer Carles Puigdemont, amb el seu llenguatge, al parlar d’avenç de l’espanyolisme. Efectivament, fins i tot excloent d’aquesta categoria el PSC, que és un partit d’obediència catalana, és cert que el PP ha multiplicat per cinc els seus escons sense guanyar-los a costa de Vox. Junts ha multiplicat per dos la seva presència al Parlament, cosa que tampoc havia passat mai. Tantes novetats indiquen que estem davant un canvi de fons que no pot explicar-se només pel sotrac de l’última dècada. Alguna cosa està canviant en la societat catalana. Els resultats continuen mostrant les seves particularitats, com ha passat des dels temps de la República, i com va passar durant els 20 anys de governs de Jordi Pujol. No obstant, després d’aquest 12 de maig, Catalunya s’assembla una mica més a Espanya. Sens dubte molt més que el 1980, quan Convergència Democràtica va emergir com la principal força del centredreta català, i el PSUC va aconseguir uns resultats que triplicaven els del PCE a la resta d’Espanya.

Notícies relacionades

Avui s’entreveu millor que tant Pujol com el PSUC tenien alguna cosa d’excepcional, fruit de la llarga nit franquista. Quaranta anys després, els hereus dels comunistes catalans tenen sis escons, i Puigdemont, malgrat la seva aurèola de màrtir, obté la meitat dels escons que va arribar a obtenir Pujol en els seus moments de glòria.

Sumades, aquestes novetats fan difícil entreveure un acord perquè Illa arribi a la presidència de la Generalitat. Sobretot, si hi afegim la diabòlica imbricació de la política catalana amb l’espanyola, que és una altra dada fonamental del moment polític català. Quan tot depenia de Felipe González (o de José María Aznar) i de Jordi Pujol, n’hi havia prou amb alguns traspassos més, o que el diari ABC fes Pujol espanyol de l’any. Ara, cap mitjà de la capital està per la feina de fer Illa espanyol, ni tan sols per un mes. És l’home a batre per evitar que Pedro Sánchez sobrevisqui a cavall dels comicis catalans. Pròxima cita, el 9 de juny. Fins aleshores, Esquerra haurà de decidir si es llança a la muntanya, com ha fet tantes vegades en la seva història, o aposta per una estratègia de llarg abast.

Temes:

Comuns CUP PPC ERC - Esquerra Republicana de Catalunya PSC PSC Junts per Catalunya

Inicia sessió 0 Comentaris

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia