¿Pot Puigdemont?

Però té un gran actiu. Hi ha una Catalunya que l’estima. ¿Per les seves contradiccions? El 2017 va atiar la independència, però dos dies abans s’ho va repensar i va voler convocar eleccions. Sabia que seria un gran error i paper mullat. Però no va poder. Els que havien sobreexcitat cremaven, temia que ERC guanyés (les 135 monedes de plata de Rufián) i al seu propi partit hi va haver rebel·lió. L’excusa ex post que Rajoy hauria aplicat igual el 155 no se sosté. Amb eleccions, ningú podia intervenir una autonomia.

Després se’n va anar a Waterloo. ¿Per no voler, com sí que va fer Junqueras, afrontar les conseqüències? ¿Per preservar un futur impredictible? I ha resistit amb aplom la pressió del Tribunal Suprem. Europa no està amb Puigdemont, però es resisteix a avalar dures penes de presó per als qui –malgrat la Fiscalia, el Suprem ho va sentenciar–no es van rebel·lar. I menys amb violència. I ha governat amb mà de ferro una laxa coalició de la qual va abandonar el comandament formal. D’obstinació no li n’ha faltat.

No és un boig, potser un visionari que sap ensumar els seus. I el 2023 va decidir que Xavier Trias, amb un missatge postconvergent, guanyaria Barcelona. I després Junts a ERC en les generals, per negociar amb Sánchez. Trias va guanyar en vots, però va topar amb la resiliència de Collboni. I després de les generals ha negociat amb Sánchez l’amnistia, atorgant-se la veu de la Catalunya oprimida. Com quan Felip V.

Però Puigdemont no és Trias. Genera més entusiasme entre els del morro fort però molta menys confiança entre els que –vinguin d’on vinguin– no prioritzen la independència i aposten per superar la querella interna i per una governabilitat que gestioni el futur immediat.

Al cap i a la fi ha pujat només tres escons, de 32 a 35, malgrat que ERC n’ha perdut 13 (de 33 a 20) i la CUP 5 (de 9 a 4). Mentre que el PSC n’ha pujat 9 (de 33 a 42). Conseqüència: l’independentisme ha perdut per primera vegada des del 2012 la majoria absoluta que li permetia governar. El total independentista ha baixat al 43,2% del vot (amb l’extrema dreta d’Orriols), mentre que els no separatistes estan en el 52,7%. Una diferència de ni més ni menys que 9,5 punts. I així l’independentisme s’ha quedat amb 61 escons (amb Orriols) davant els 74 de la passada legislatura i els 68 de la majoria absoluta.

¿Pot amb aquests números governar Catalunya qui es proclama el més radical independentista? Sembla que no. I està clar que molts de rupturistes del 2017 han deixat de votar. O de ser-ho, perquè el vot no té propietaris.

Però Puigdemont –el premi a la combativitat no se li pot discutir– no es dona per vençut. Tot i que, hàbil, diumenge va felicitar el PSC pels resultats, vol convèncer ERC de tornar a fer un front –que va trencar quan Junts va abandonar el Govern el 2022– i presentar-se davant Sánchez dient-li que els 55 diputats de Junts i ERC són més que els 42 d’Illa. O els 48 d’Illa i els Comuns. I que, per tant, el PSC ha d’abstenir-se en paga del suport que Junts i ERC donen al PSOE a Madrid.

Notícies relacionades

Sílvia Paneque: «És imprescindible que l’alta velocitat arribi a l’aeroport de Girona»

Sílvia Paneque: «Encarir l’aigua permetria noves infraestructures hídriques»

Sembla un càlcul impossible. Anant al límit –Puigdemont (i Sánchez) poden fer-ho–, ¿es pot arriscar Puigdemont a sortir derrotat de la seva investidura al Parlament de Catalunya? Mas no va poder quan, el 2006 –abans del procés–, el PSC va fer president Montilla malgrat Zapatero. ERC va ser aleshores decisiva.

Un independentisme dividit i minoritari en vots i escons no pot ni materialment ni èticament imposar-se. Com tampoc pot fer-ho un no-independentisme encara més fraccionat. El camí (no la solució) és construir ponts i pactes transversals, abans que barallar-se sobre el futur, els que vulguin governar la Catalunya dels 2020 en una Europa que necessita més unió i coherència per poder sobreviure..