President o president
Puigdemont continua eludint la realitat i exigeix submissió
El candidato de Junts+, Carles Puigdemont, a su llegada en Argelers /
Al seu dia es va dir que Puigdemont volia emular Tarradellas. Hi havia una notable diferència en els papers de tots dos com a exiliats. Tarradellas anava per lliure i es va desfer de tot lligam partidista, mentre que Puigdemont ha fet justament el contrari, al punt d’exercir com a monarca absolut de Junts. Governa el partit com el capatàs la finca. Després, per acabar-ho d’adobar, hi ha la seva visceral animadversió per la resta, en particular amb l’ERC de Junqueras. El seu entorn confessa que no pot amb ell, el treu de polleguera. És esmentar el nom del republicà i envermelleix de còlera.
Són notables diferències amb el rol de Tarradellas. Però no insalvables. Perquè Tarradellas va tornar pactant amb Suárez, i Puigdemont intentava la tornada beneït per les urnes.
Malgrat l’abisme que separa les dues posicions i, sobretot, actituds, tot tindria un cert sentit si després de presentar-se a les eleccions hagués sortit victoriós, més enllà de la seva pugna amb els republicans, que, efectivament, han obtingut un pèssim resultat que s’ha carregat Aragonès.
Però la realitat –de la qual fa anys que Puigdemont es burla– és que després de les eleccions, el Parlament de Catalunya ha quedat clarament més escorat a la dreta i amb majoria absoluta del PSC, el PP i Vox. Això sense comptar els Comuns, que acostumen a anar –dit amb certa sorna– més de la mà del PSC que de Junts.
Una vegada es va certificar el resultat electoral semblava obvi que l’anomenada restitució (allò de la independència exprés i altres nobles causes s’han evaporat de l’agenda) no era precisament el que havien votat els ciutadans catalans. Però el seny ni hi és ni se l’espera. La fe ha substituït la raó en aquest món. De passada, les urnes van deixar de ser sagrades.
I aquí es desencadena el frenesí. Malgrat la clamorosa evidència, Puigdemont assegura que ell ha de ser el president. O president o president és el nou mantra. És més, o això o s’ha de calar foc a la barraca. O jo o ningú, clama el candidat de Junts. De manera que el seu pla a és ara exigir a ERC que el voti en la investidura a la qual diu que es presentarà. Cosa que en absolut és descartable, tot i que els republicans siguin el seu sac dels cops. I ho continuen sent, és home d’idees fixes. Però hi ha un problema, sens dubte, i és que aquesta suma queda curta. També amb la CUP segueix lluny de la majoria.
I aquí és on Puigdemont torna a exigir: que el PSC (clar guanyador) li doni també el seu suport, ni que sigui amb una abstenció. Cosa que sí que ens tornaria, en certa mesura, a l’operació Tarradellas. És a dir, un pacte amb el president del Govern central, Pedro Sánchez, com abans Suárez va pactar amb Tarradellas per aconseguir la presidència autonòmica.
Tot això té un component surrealista que podríem emmarcar en el gènere de les jugades mestres, jocosa expressió amb què el seu entorn es refereix als enunciats de Waterloo, tot i que sovint semblin ocurrències. Una altra consideració de gènere governamental, ¿aquesta equació, amb quin propòsit? Després del que s’ha dit tantes vegades, potser serà per aixecar la DUI, dit amb cert sarcasme.
Si el pla a de Puigdemont no prospera, hi ha el pla b. Noves eleccions, ara exigint que ERC no es presenti i li doni el seu suport submís i incondicional. Vaja, un altre Junts pel Sí. No és broma. Un Junts pel Sí bis que, a més de guanyar el PSC, hauria d’aconseguir que l’actual Parlament canviés de signe, això és, que l’independentisme recobrés el vigor i tornés a sumar majoria absolutíssima.
I si no és així, doncs potser tornada a les urnes amb el mateix principi i final: Puigdemont president. Mai la política ha tingut un caràcter tan egocèntric, tan personal.
