Puigdemont, Ulisses i Penèlope

Al cartell electoral de Junts, Carles Puigdemont mira per la finestra d’un cotxe en marxa amb un rictus ambigu, ni de somriure triomfal ni de lament fatalista. Porta el cinturó posat i mostra la seva aliança de compromís. De la mateixa manera que no podem afirmar si està content o trist, no sabem si va o torna. De fet, com que no porta el volant, sinó que viatja de passatger darrere del conductor, no sabem ni tan sols si vol anar o si el porten, si ha donat una adreça o el xòfer simplement agafa rotondes i carreteres fent temps fins a rebre instruccions.

La imatge és encara més polisèmica després de conèixer-se els resultats. Però el que sí que sembla clar és que, amb la mirada posada al paisatge, fa el que fem quan viatgem sense mirar el mòbil: pensar.

Aquí la primera elucubració: va pensant en Ítaca. Al cap i a la fi, és allà on esperen els somnis complerts en el seu imaginari. "Quan emprenguis el teu viatge a Ítaca, demana que el camí sigui llarg, ple d’aventures i d’experiències", va escriure Cavafis, i a fe que això ha sigut cert. La qüestió no és ja el camí de l’heroi, una odissea amb més girs que un guió de Netflix, sinó si veritablement li convé arribar a destinació. No poso en dubte que li vingui de gust tornar al lloc on va néixer, sinó si li convé fer-ho (així): no parlo de raons sentimentals, sinó polítiques.

Sempre s’ha llegit el poema d’Homer com l’intent de tornada a Ítaca del seu rei, Ulisses. Un retorn impedit per monstres i déus que controlen corrents marins. I no obstant, si un llegeix atentament l’Odissea s’adonarà que un dels problemes és que potser, com passa també amb el Sandino de Zanón a Taxi, no tenia tantes ganes de tornar o raons per fer-ho.

Durant els 10 anys de penúries, Ulisses en passa ni més ni menys que vuit en braços de deesses i dones guapes. En gasta set a l’illa d’Ogigia amb Calipso, libant vi reserva i carn al punt. Quan per fi ha d’anar-se’n, "el troben a la platja amb els ulls plens de llàgrimes". Però hi ha un últim ball, perquè es retira amb Calipso "a l’interior de la cova i disfruten de l’amor en mútua companyia fins que apareix la filla del matí, Aurora de dits enrojolats".

Però és que al Cant 10 cau en braços de Circe, que li obre les portes d’un palau magnífic amb un jardí de categoria. Ella s’enamora de l’heroi, així que el reté amb la promesa de beguda i menjar i amb l’excusa que així recuperarà forces. Sembla que dubta, sí, però el cas és que el tio s’hi queda tot un any. Els seus gairebé l’han d’arrencar d’allà: "Quan va passar l’any i es van tornar a allargar els dies, els meus homes em van dir: ‘Senyor, és hora de començar a pensar a tornar a casa’".

Òbviament, els anys a Waterloo de Puigdemont (que, com l’heroi d’Homer, ha sobreviscut gràcies a cops d’astúcia) no tenen res a veure amb tots aquests banquets sensuals. I segur que ha desitjat tornar mil vegades. El que dic és que en aquest temps el seu jo polític pot haver temut fer-ho, perquè la tornada a Catalunya era la tornada a la realitat, una realitat potser ja incompatible amb la llegenda i la retòrica del seu heroi.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

En el poema, Penèlope, la dona d’Ulisses, encarna la fidelitat. Molts la pretenen, però ella diu que només elegirà marit quan acabi de teixir una capa. L’estratagema és que teixeix de dia i desteixeix de nit. El que teixeix i desteixeix, en realitat, no és una capa, sinó el temps. Guanya mesos, el manté viu, es conserva fidel. Puigdemont, òbviament, té un electorat molt Penèlope (i, de fet, molts fa anys que teixeixen i desteixeixen bufandes de llana groga, cada vegada més innecessàries pel canvi climàtic –entre altres canvis–, a l’espera d’una ordre o una adreça), però potser no prou nombrós. I, sens dubte, el regne al qual torna no és el mateix que el regne d’on se’n va anar (ni que el que ell imaginava en la distància).

Tot i que el cotxe del cartell no ha entrat a Catalunya, la tornada (a la realitat) ja va començar en el discurs al poliesportiu d’Argelers on va interpretar els resultats. Allà, tramant plans pragmàtics d’aliances i sumes per governar, el to ja no ressonava nítid i solemne com des de Brussel·les: estava contaminat d’aquesta substància llardosa que és la realitat. De moment, hi ha qui continua teixint amb els últims cabdells procesistes i el cotxe continua fent voltes amb el motor en marxa a l’espera d’un senyal.