Puigdemont i el final del periple

La discrepància no impedeix reconèixer que Carles Puigdemont ha sacrificat la seva vida per la causa política que defensa des de molt jove. Amb això s’ha guanyat la fama de no surrender que des de l’any 2017 s’ha convertit en el seu principal patrimoni polític. Quan en les eleccions de desembre d’aquell any, convocades després de l’aplicació de l’article 155, va aconseguir superar Esquerra i fer president l’imprevist Quim Torra, va aconseguir una capacitat de maniobra en l’espai polític del que havia sigut Convergència només comparable al que havia tingut Jordi Pujol. I el va ubicar en el camp independentista de manera pràcticament irreversible. Tot aquest periple va semblar que recuperava tot el sentit després de les eleccions generals de juliol de l’any passat quan va fer el pas d’investir Pedro Sánchez a canvi d’una cosa que tothom estava convençut que mai li anaven a concedir: l’amnistia. Amb aquest bagatge, Puigdemont va decidir tornar a presentar-se el 12M.

Puigdemont ha fet una bona campanya malgrat no poder trepitjar Catalunya, s’ha plegat als designis dels gens convergents que nien a Junts, ha sigut obedient sense deixar de ser no surrender i ha millorat els resultats del 2021 desbancant Esquerra. Li ha fallat que Esquerra i la CUP no han aportat al bloc els diputats necessaris i que la distància amb Illa ha sigut superior a la suggestionada pel seu equip. La màgia té un límit. Ara Puigdemont busca fer efectiu el que va dir: d’una manera o una altra, amb aquestes eleccions acabava el cicle iniciat el 2017, ja sigui com a president o marxant de la política. No hi ha raons per pensar que no compleixi. La pirueta d’intentar que l’investeixi el PSC en minoria cal entendre-la més com la necessitat de Junts de mantenir-lo com a candidat si hi ha repetició que com una rectificació. Tot i que la resurrecció de Junqueras seria un dels pocs estímuls que podria provocar que s’ho repensés.