Catalunya, minut i resultat

Una setmana després de passar per les urnes, comencem a estar en condicions d’observar el pòsit que deixaran els resultats. No definitivament, perquè les negociacions per formar govern, la campanya electoral de les europees i la publicació al BOE de la llei d’amnistia ens donaran una apreciació més exacta del que passarà en la legislatura que comença. Comencem per les dades. El PSC, per primera vegada des de 1980, ha guanyat les eleccions al Parlament en vots i escons. Salvador Illa és l’eix de qualsevol negociació. Les forces independentistes no han aconseguit la majoria absoluta; s’han quedat lluny, a nou escons. De manera que la proposta de Carles Puigdemont de presentar-se a la investidura només té alguna possibilitat si la presidència es decideix a Madrid i no a Barcelona. I no s’hi decidirà. L’extrema dreta comença a situar-se als nivells de la resta d’Europa i capta vot urbà i jove. No és només un niu de nostàlgics del franquisme; és alguna cosa més, que no es pot combatre tan sols amb l’habitual superioritat moral que gasta l’esquerra caviar.

Vegem els primers moviments. El problema el té Illa i és qui ha de posar sobre la taula les seves propostes de solució. Els senyals que emet indiquen que s’inclina per un govern en minoria, però necessita superar l’escull de la investidura sense carregar-se la majoria de Sánchez, tret que un bon resultat del PSOE a les europees encoratgi un avançament electoral a Espanya. Però abans del 9 de juny cal esbossar la Mesa del Parlament. Mentrestant, en l’independentisme necessiten temps per entendre què els ha passat i mirar de reconstruir-se. Esquerra ha sigut la primera a fer-ho com el 2017. Ara vol passar a l’oposició, però això requereix que hi hagi Govern. Junts segueix instal·lat en el momentum, però té ganes de despertar-se d’una vegada quan el panorama s’aclareixi. Ara, a tots, els toquen uns dies de política al subsol.