Pactar per governar

La conclusió quan es fa referència a Espanya és preocupant: el desequilibri entre institucions és patent i les empreses són les úniques percebudes tant competents com ètiques. La percepció de la ciutadania és que, a l’hora de llançar i promoure polítiques públiques, les empreses estan més preparades i són més competents, alhora que actuen de manera més ètica i honesta. De fet, la qualificació que es fa de la capacitat tècnica i competència dels governs i administracions no només està molt per sota d’empreses i ONG, sinó que obté una nota per sota de 2 sobre 10.

I no sorprèn que així es percebi quan acabem de celebrar unes eleccions perquè el Parlament ha estat incapaç de pactar uns pressupostos generals amb l’excusa que el projecte del Hard Rock només beneficiava uns quants: el discurs antiempresa ha comportat que no fossin aprovats els pressuposts que contenien partides per fer front a la sequera, per lluitar contra el fracàs de Pisa o per promoure habitatge públic davant la crisi de la vivenda. Una demostració més que, davant dels grans reptes, compta més la posició minoritària contra un projecte empresarial que les necessitats dels més vulnerables. Davant la necessitat de promoure polítiques públiques, el Govern i els grups parlamentaris no van tenir la competència ni la capacitat d’arribar a un acord sobre els pressupostos que les fessin possibles.

És moment de constituir govern, segons els resultats d’unes eleccions en què la gent de Catalunya, un cop més, va mostrar criteri i sentit comú. Els missatges són clars, i sembla que un és per sobre de tots: La gent vol un govern que governi. La gent vol un govern que es mostri competent i capacitat per guanyar estabilitat i oferir al seu país les polítiques públiques que promoguin el bé comú.

I el bé comú, davant un problema de sequera, és decidir sobre si les piscines es poden omplir o no. I aquesta decisió no pot veure’s corregida pel mer fet que hagi plogut dos dies i mig. És poc seriós. I molt menys que el veritable cavall de batalla de la norma acabi sent l’ús de les piscines, en una decisió de col•lectivització dels béns privats, en lloc de focalitzar la problemàtica en l’aigua en si mateixa. Es poden omplir o no es poden omplir, aquesta hauria de ser la problemàtica davant la sequera.

Notícies relacionades

Sílvia Paneque: «És imprescindible que l’alta velocitat arribi a l’aeroport de Girona»

Sílvia Paneque: «Encarir l’aigua permetria noves infraestructures hídriques»

És el moment de pactar per governar, i no per ser al Govern. Pactar per acordar i aplicar polítiques públiques que es focalitzin en el bé comú, i no en una visió ideologitzada que adulteri l’interès general. No podem acceptar més retard en els acords per fer govern o aprovar uns pressupostos, perquè ‒tant en l’àmbit geopolític com en el local‒ la polarització pot acabar castigant aquelles regions que no sàpiguen superar les diferències per promoure les polítiques comunes de sostenibilitat, davant la sequera i el canvi climàtic, que ens permetin lluitar conjuntament perquè la solució al problema de l’habitatge no es carregui únicament a la promoció privada (per acabar limitant els lloguers) o que es facin grans proclames per a una millor educació sense dotar-la de més pressupost. Ara, toca fer país i cal deixar-se de fer grans debats ideològics si amb aquests no es pot arribar a acords pragmàtics i concrets.

Catalunya ha perdut uns mesos per manca d’acord en els pressupostos. Catalunya no mereix més retards ni aquesta incapacitat de trobar vies d’entesa. Fem que el baròmetre de l’Edelman Trust s’equivoqui i que, des dels governs i les administracions, es llancin les polítiques per guanyar-hi tots.