La resurrecció digital
Salvador Illa durante el acto de campaña del PSOE con motivo de las próximas elecciones europeas. /
En certes ocasions, com aquesta setmana, que ha transcorregut ben carregada de possibilitats temptadores, l’autèntic quid del columnista rau en el descart. En el dilema de triar un sol argument per treure-li punta. El cisma de les clarisses, per exemple, amb el seu bisbe excomunicat, un capellà que va ser bàrman abans que rector i un torero El Cordobés júnior, que s’ofereix a torejar gratis per ajudar les monges en les seves martingales immobiliàries si aquestes tornen "a la realitat de Jesús".
Berlanga, Almodóvar, ¿per on camineu? També, en un zoològic de la Xina, han tenyit de blanc i negre dos gossos peluts de la raça chow-chow per fer-los passar per pandes gegants. Gat per llebre, gos per os menjabambú. No ho sé, tot és estrany, molt estrany. Ha tirat a sobre una tranche de vie omplerta d’arenes movedisses i sospites. La postdemocràcia. La postveritat. El postcapitalisme. La postpandèmia. El postelectoralisme perpetu. El que s’entén per realitat adquireix caires surrealistes o trontolla i, en canvi, el magma espès de fal·làcies, mentides i bestieses es ven com a mercaderia tangible.
En aquesta cerimònia de la confusió, la intel·ligència artificial (IA) ja permet conversar amb difunts com si fossin reals, com si fossin aquí al costat. Resulta que un especialista en la matèria oriünd de Califòrnia, un tal James Vlahos, ha convertit el seu pare mort en un xatbot amb qui conversa sovint. I no és l’únic: companyies xineses i coreanes han desenvolupat avatars basats en persones mortes per tal que ofereixin consol als seus éssers estimats, en la qual cosa s’està perfilant com el negoci digital del més enllà. Ben mirat, un es fia més de certs morts que d’alguns de vius. No m’importaria ensopegar amb l’holograma del meu avi al vell menjador i xerrar amb ell. Preguntar-li coses.
- Iaio, ¿tu creus que faran president a Illa? ¿O tornem a eleccions? ¿Com ho veus?
Coneixent bé el meu avi, que era dur de l’oïda esquerra, el més probable és que apagués el botó del sonotone i s’encongís d’espatlles somrient. Era un gest molt seu. S’asseia al balancí, tris tras, tris tras, i observava la gent que anava o venia pel carrer sense asfaltar. Una actitud molt sàvia: veure passar la vida des de la finestra.
Confesso que aquest assumpte de la IA no em fa massa gràcia, tot i que el fenomen alça ja el vol com un coet sideral. Per perfeccionar les seves respostes, investigadors dels Països Baixos estan ensenyant als nous robots a detectar la ironia i a desxifrar què signifiquen senyals com una cella aixecada, l’èmfasi d’una síl·laba allargada o una cara d’agra llimona. A la base de dades l’han batejat com Mustard (mostassa), i l’enceben mitjançant sèries televisives i comèdies de situació, del tipus Friends. De moment, un respir: la IA mai igualarà l’espurna de la ment humana mentre no domini l’art del sarcasme, imprescindible per transitar per aquests predis.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
