BCN, la clau del canvi
L’alternativa a l’independentisme no hauria de ser el tripartit
Un terratrèmol polític va sacsejar Catalunya el 12M, i el seu epicentre es va situar a la seva capital, Barcelona. Entre la placa tectònica del nacionalisme divisiu i la del socialisme empobridor, ha emergit una alternativa liberal i esperançadora. El Partit Popular ha tornat. I ho ha fet amb una força regenerada. Després d’una travessia pel desert de la irrellevància política, la força blava ja va ser decisiva en la configuració de l’actual govern municipal i, ara, també ho podria ser a Catalunya, posant fi al procés separatista.
El grup municipal que tinc l’honor de presidir va alliberar Barcelona dels partits d’Ada Colau i Carles Puigdemont. Ara el nostre partit també podria ser decisiu perquè Catalunya tingui un govern diferent del de les últimes quatre dècades. I és que un govern millor i per a tots els catalans és possible. El Partit Popular d’Alejandro Fernández ho fa possible. Els seus 15 diputats podrien ser la palanca que aixequi Catalunya i ho canviï tot, com així deia el seu eslògan de campanya.
Som condició necessària per deixar enrere els pitjors moments de la història democràtica de Catalunya; no obstant, no som suficients. El PSC pot tornar a ser el gran obstacle per al canvi que els catalans necessitem. Salvador Illa podria mostrar-se com a ostatge de les insanes ambicions de Pedro Sánchez i afavorir, pactant amb Esquerra o Junts, la revitalització d’un processisme dèbil. Seria l’enèsima traïció al seu votant, tot i que, certament, no seria una sorpresa. Ho hem estat advertint: la submissió d’Illa al sanchisme és total, i el sanchisme depèn del separatisme. D’Illa podem esperar frases buides i "canvis d’opinió", però difícilment coratge i criteri propi.
El PSC hauria d’escoltar la veu de Barcelona. La nostra ciutat va votar canvi a Catalunya. És lògic. Oberta, cosmopolita i plural, la capital catalana va patir com ningú els embats de la ideologia nacionalista i del mal govern de la Generalitat separatista. Ens van maltractar, perquè el nostre esperit olímpic representa el contrari del seu entossudiment identitari. El seu procés va ser la nostra desgràcia. Encara avui continua expulsant empreses i espantant inversions. El seu conflicte polític sols va ser el negoci d’uns pocs.
No obstant, molts barcelonins també sabem que l’alternativa a l’independentisme no hauria de ser la tornada dels tripartits. Aquesta opció seria com patir un colauisme estel·lat, un accelerador de la decadència social i econòmica. No, hi ha una altra alternativa. La de la llibertat, seguretat i prosperitat. I cada vegada som més els barcelonins que reconeixem aquest camí. El vot al PP pràcticament es va triplicar a Barcelona, del 5,29%, el 2021, al 13,74%. Més de 90.000 barcelonins van escollir la paleta del canvi autèntic.
Notícies relacionadesSom la tercera força a la ciutat, superant Esquerra i els Comuns. Hem guanyat al districte de Sarrià-Sant Gervasi i també al barri de Pedralbes, a les Corts. Som segona força a Nou Barris, i demostrem així una gran permeabilitat en contextos socioeconòmics diferents.
I és que no només el creixement del PP ha sigut històric, també és històrica l’oportunitat davant la qual ens trobem. El PP no només ha mantingut la fidelitat del seu electorat tradicional, també ha sabut captar el votant de Ciutadans i una gran part d’aquells joves que en el passat podrien haver votat el PSC o Junts, però que se senten enganyats per aquests partits processistes, i preocupats per la paràlisi i decadència que aquests suposen. Vam ser la clau del canvi a Barcelona, i cada dia són més els barcelonins que volen que també ho siguem a Catalunya.
