Els ‘quilombos’ entre Milei i Sánchez
Soc un enamorat de l’Argentina. Em ve de nen. Les meves veïnes havien nascut a Buenos Aires, filles de gallecs. Eren la mare i la tia dels meus millors amics d’infància. Mateix replà. El pare era marí mercant i era molt poc a casa. Elles es van convertir també en família, en les meves altres ties. La música del parlar porteny, no s’ha de confondre amb el bonaerense, forma part de la meva infantesa i adolescència. No la rebutjo, al contrari, tot i que conec molts espanyols que no la suporten. Igual que a molts argentins els fa gràcia, i a d’altres ràbia, la nostra forma de pronunciar les s, les z, les ll. N’hi ha per a tothom.
Buenos Aires, la Pampa, la Patagònia són una delícia de llocs. Una barreja d’Europa i de l’Amèrica més salvatge i dolça. L’Argentina podria ser un dels països més rics del món, però els quilombos de les seves polítiques internes compliquen qualsevol via raonable, sigui el peronisme, el kirchnerisme o Milei.
Els quilombos expliquen bé l’Argentina. El terme prové, segons el membre de l’Acadèmia Argentina de les Lletres,Óscar Conde, especialista en lunfardo, d’una llengua africana, el bantú. Quimbundo, que va significar llogarret al Brasil, i al passar al Río de la Plata es va convertir en prostíbul i després en desordre, en embolic. El lunfardo és una manera de parlar de la zona, producte de les llengües arribades dels corrents migratoris de finals del XIX, el terme del qual també prové del llombard, sinònim de lladre, perquè els llombards que freqüentaven aquestes terres al segle XVIII eren prestamistes i usurers. Ja ho veuen. Tot acaba al mateix lloc. En la corrupció que diu Milei que vol combatre, i, sembla, de la qual està sortint bé.
Verbositat grollera
Clar que la seva manera de parlar, el seu populisme, els seus qualificatius, la seva verbositat grollera, mal educada, que connecta perfectament amb els argentins que el voten és rebutjada amb un estil diferent, de vegades igual d’estrident, de fer política a Espanya. La sorna espanyola allà no s’entén. Per exemple, al sentir el ministre Óscar Puente acusar Javier Milei de "consumir substàncies" sospitoses. Un humor val·lisoletà difícil de defensar. Com la seva disculpa: "Si hagués tingut la mínima noció que tindria aquesta difusió, no hauria dit el que vaig dir". ¡Apa-li! Molt pitjor. Valladolid contra Palermo, el barri de Buenos Aires on va néixer Milei. Un enfrontament sense sentit. Ni el Gordo Porcel, humorista patri amb qui els argentins van aprendre a riure entre dictadures, podria escriure un monòleg decent.
El despropòsit al qual hem assistit té substància. En una cosa té raó Feijóo, a qui aquest quilombo li hauria d’interessar zero. El del PP conclou que tots dos es retroalimenten. Que Milei fa de Sánchez i viceversa. És una manera de neutralitzar-lo. Sense oblidar que Milei és un president electe i, pel tant, democràtic, detall que va oblidar Puente, i que va desatendre també el president argentí sobre Pedro Sánchez. El ridícul demostrat per tots dos és aclaparador, tot i que cada un li està traient el seu propi benefici. Em quedo amb la declaració del ministre Pablo Bustinduy sobre "anar en contra dels escarafalls" populistes que tot ho enterboleixen i en què Sánchez cau en excés.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
