Campanya electoral sense Europa

Tenen cinisme els polítics queixosos que la ciutadania no s’interessa per Europa. Però si és que ells són els protagonistes d’una campanya electoral en què tot s’hi val menys parlar de la Unió Europea. Donen per descomptat que les eleccions al Parlament Europeu només tenen interpretació nacional. La culpa no és tota d’ells. Segons el baròmetre del Reial Institut Elcano, al ciutadà espanyol li interessa poc com funcionen les institucions de la Unió Europea: només un 31 per cent reconeix el nom d’Ursula von der Leyen, la presidenta de la Comissió Europea. Així és, vanitat de vanitats.

És singular que es vegi la guerra d’Ucraïna com a desafiament fonamental quan en realitat hi ha fatiga pel conflicte –que un 90 per cent preveu de llarga durada–. Els enquestats són molt poc favorables a les inversions en armament. És una opinió pública amb inconsistències i descuits. El sistema institucional europeu és un paisatge de llunyania que només interessa en la mesura que reflecteixi els biaixos de la política nacional. Actua com una galeria de miralls infidels a la realitat que confronten, una realitat que ni és la de l’europeisme feliç ni l’euroescepticisme que nega. És, més aviat, indiferència, opinió sobre ressons més que fets.

Les crisis migratòries han trastocat el mapa polític europeu i vet aquí el gran tema de la campanya, encara que s’usin programes de Photoshop per maquillar-ho. Seria més constructiu explicar quina Europa es vol i per què es fa el que s’està fent. Perdre de vista l’esperit pràctic de la convergència entre estats-nació pot haver derivat en un oficialisme verbós. Segueix sense existir, si això és factible, una opinió pública europea. És una lliçó elemental: sense parlar clar no hi haurà una Unió Europea amb tota credibilitat.

Notícies relacionades

Elena Manzano: "Cal trencar la premissa que Catalunya dona i Extremadura rep"

Despoblació i extensió territorial

Després de dècades del totpoderós eix francoalemany, ara el president de la república francesa es reuneix amb el canceller alemany amb motiu dels 75 anys de la Constitució de l’Alemanya lliure, però amb una agenda més aviat esquifida. Era el 1949. Aleshores es va fundar l’OTAN. Un any després arribava el pla –la CECA– per a la producció comuna de carbó i acer d’Alemanya i França. Aquells fundadors tenien visió i eren pragmàtics, ambdues coses. Per exemple, els biògrafs descriuen Robert Schuman com un polític capaç d’astúcia sense duplicitat, dissimulació sense mentida, estratagema sense malícia. Són característiques que avui indueixen a la nostàlgia. En l’esperit de la CECA hi havia molt més que un afany econòmic o industrial: xifrava alguna cosa de més transcendència i d’envergadura històrica. Seria profitós tornar a l’esperit constructiu d’aquell instant.

Les incerteses d’avui no són pitjors que la de la postguerra i el mur de Berlín. A mig segle XX i amb dues guerres atroces en trenta anys, Europa es va avituallar per a refer-se. Ara hi ha risc a Ucraïna, però Putin no és la potència que va ser la Unió Soviètica. Seria molt sa que la realitat i l’experiència fossin presents en les eleccions europees, i no el teatre fàcil.