Montero, Iglesias i els energúmens

M’he quedat enganxada a un vídeo d’aquest dilluns. Surt en un primeríssim pla un home de mitjana edat cridant insults a Pablo Iglesias amb un reixat pel mig. L’exvicepresident del Govern d’Espanya i la seva parella, exministra del mateix Govern de coalició, acudien al judici contra una persona que van denunciar per assetjar-los durant mesos als voltants de casa seva, un escrache prolongat en el temps, sistemàtic, multitudinari i organitzat contra una família amb tres nens molt petits. Irene Montero, candidata de Podem a les eleccions del pròxim 9 de juny, ha hagut d’interrompre la campanya de les europees per acudir al jutjat. Mentre les seves companyes continuen tranquil·lament amb la seva agenda d’entrevistes insulses i mítings magres, ella va reviure davant un tribunal l’infern familiar sofert. Un exemple: van haver d’alterar el règim de son dels seus nadons per evitar-los la violència verbal que arribava des del carrer, procedent d’un energumen ultra amb un megàfon a la mà. Dos polítics, representants de milions de compatriotes que els van votar, passant por i aguantant metxa a casa seva perquè l’esquerra no sempre mereix el degut respecte. L’individu del vídeo d’aquesta setmana, rostre sanguini amb els ulls desorbitats i una espècie de fredor aterridora, s’esgargamellava: "Aqueroso", "vallecano de mierda", "vendeobreros", "miserable". Em pregunto d’on surt tot aquest odi i si jo podria conviure-hi durant tant temps com Iglesias i Montero. Lluny d’acoquinar-se, van sortir a mirar de cara l’energumen, un altre més per a la seva nòmina particular. No va passar res, no van intervenir les forces de l’ordre per aïllar el grotesc espectacle. Per molt menys s’ha empresonat rapers i s’ha multat humoristes en aquesta democràcia. Les reaccions dels altres partits, entre tíbies o vorejant la complaença.

L’Espanya que matina. Pot ser que l’exaltat de dilluns posés el despertador perquè no se li passés l’hora de fuetejar, sotjar, amenaçar els de Podem. La seva feina del dia. Potset va esmorzar fort, per si la cosa es retardava, no quedar-se sense energia per injuriar, assetjar, increpar. I després va agafar el metro per agafar lloc a primera fila. Gent d’ordre, d’extrema dreta, dedicats a desplegar la màxima agressivitat contra el proïsme als seus antípodes ideològics. A les sigles que donen empara a tot Europa a aquest tipus de personatges sinistres, per aquí Vox, no només no se les aïlla, sinó que se les admet com a socis de govern quan no surten els números. Hi ha un bon debat aquests dies amb candidats mediocres fent la prova del cotó fluix a Giorgia Meloni, per veure si passa com a "no tan ultra com ho pugui semblar". Però ho és.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Moment desagradable

Fa uns dies, la cadena SER va entrevistar Miguel Herraiz, uixer del Congrés dels Diputats que s’ha jubilat després de 34 anys de feina. Entre els moments desagradables de la seva vida laboral, va relatar el dia en què va parar els peus a un periodista que pretenia accedir a l’escola bressol de la Cambra per acostar-se als fills de Pablo Iglesias i Irene Montero. No sé qui era l’energumen, a què es dedicava o d’on cobrava la seva nòmina, però em nego a dir-li company. Ni aquest és periodista, ni els neofeixistes poden convertir-se mai en aliats acceptables per fer política.