Llimona & vinagre

Entre dues aigües

per Josep cuní

De la política es diu que és com el porc, se n’aprofita tot. Aquesta mirada despectiva del que hauria de ser l’afany pel bé comú té la seva constatació diàriament. Si un segueix la seva actualitat, tan canviant com erràtica, tan vulnerable com oblidadissa, s’adona de la superficialitat de la majoria dels plantejaments públics en debats i entrevistes, malgrat que haurien de ser l’eix i l’argumentació de les accions que es persegueixen. Passa que al donar més valor al titular d’impacte immediat i de fàcil digestió, ideat pel màrqueting polític per al món digital, aquest s’imposa a l’obligada pedagogia de la dedicació pública.

Es veu en la campanya electoral en què hauríem d’estar submergits, però que sols surfegem. Tant i tan important és el que ens juguem en aquesta Europa nostra que ningú sembla disposat a insistir-hi més enllà de la por de la ultradreta, que no és poc. I mentre uns presenten la cita del dia 9 com un plebiscit a Pedro Sánchez i d’altres com una esmena a la totalitat del paper de l’oposició, irrompen els alternatius per anunciar que s’ha acabat la festa.

Sabem que els comicis europeus motiven poc. No hi ajuden ni els complexos mecanismes que en mouen la maquinària ni la càrrega negativa que s’atribueix a Brussel·les quan cal aplicar unes directrius molestes que comporten més burocràcia i menys localisme. Aquí tenim els agricultors per recordar-ho legítimament. Però mentre se’ls recolza aplaudint la seva arribada a les ciutats a cavall dels seus tractors s’obliden les importants ajudes econòmiques que reben i sense les quals les nostres taules, avui, serien més frugals.

Admetem, doncs, que és més fàcil deglutir l’amnistia acabada d’aprovar i que provoca duels i esquerdes morals que parlar de l’agenda 2030 i l’incert futur mediambiental, per exemple. Maltrat tot, per a l’estratagema partidista de permanent erosió al contrari, res és més apetitós que burxar en les ferides sentimentals. Una altra línia vermella del passat traspassada avui en un joc sense límits.

Begoña Gómez Fernández (Bilbao, 1975) s’ha convertit en la diana d’una oposició que dispara al president per persona interposada. La seva dona. Més enllà de la improcedència que suposa al·ludir a la dona del Cèsar per la càrrega masclista del refrany, és cert que el comportament del cònjuge de qualsevol mandatari hauria de quedar ben resguardat públicament. I que les explicacions obligades quan es denuncien possibles polèmiques que es magnifiquen a inassumibles escàndols polítics haurien de ser replicades amb la força transparent dels fets sospitats més que amb rampells de romàntic greuge humanament comprensibles. Ningú vol veure patir la persona estimada.

Notícies relacionades

Procediment judicial

Especialista en màrqueting i assessora d’oenagés des de fa més de 20 anys, la professional Begoña Gómez està avui emparedada entre un procediment judicial que aixeca recels i una acusació partidista que provoca rebuig. A l’acceptació per part de Manos Limpias que la seva denúncia es va basar en retalls de notícies incertes, la Guàrdia Civil ha corroborat que l’acusació se serveix d’especulacions i no de dades. Però el mal ja està fet i a ulls d’una part de la ciutadania la sospita es mantindrà, perquè en aquest país es prefereix la popular presumpció de culpabilitat a la legal d’innocència. L’hi poden preguntar a Francisco Camps.

Temes:

Bilbao Agenda 2030 Begoña Gómez Fernández Francisco Camps

Inicia sessió 0 Comentaris

Sílvia Paneque: «És imprescindible que l’alta velocitat arribi a l’aeroport de Girona»

Sílvia Paneque: «Encarir l’aigua permetria noves infraestructures hídriques»