Diputat a plens pulmons

Molts diputats van vociferar. Un d’ells, Manuel Mariscal, que com a periodista que es coneix els mecanismes de la comunicació, es va dedicar a cridar i insultar, a malmetre i a bramar. A parlar el llenguatge del guirigall en una acció planejada i executada juntament amb altres diputats de la seva formació amb un sol objectiu: rebentar la sessió, el debat. Mariscal se les va tenir amb el diputat socialista que defensava l’amnistia, Artemi Rallo; també amb Pisarello, de Sumar, a qui va treure de polleguera i gairebé del faristol.

Però el millor numeret el va muntar abans, a la cafeteria del Congrés reservada als diputats. Allà hi havia Oriol Junqueras, que potser, quan el cambrer li va oferir un cafè amb llet va exigir també un referèndum amb melmelada i la carta en català. Mariscal li va fer una foto, tot i que el que li agradaria prendre-li és declaració, i li va dir que no podia estar allà i que on havia d’estar era a la presó. Junqueras, que no és gaire d’escapar-se, ni de caminar, es va quedar una estona a la cafeteria, potser pensant en el problema català, en el pa amb tomàquet, a fundar ell mateix un bar a Madrid o si la llei d’amnistia hauria d’incloure cafè per a tothom. Del que tant, autonòmicament, abominen.

Mariscal va disparar la seva invectiva, i la seva foto, i se’n va anar a l’hemicicle, al seu escó, més que per representar la voluntat popular, a fer el que la santa voluntat de Santiago Abascal li exigeixi. En aquest cas, armar sidral; sense camisa parda i sí amb exquisit vestit de dandi d’interior o de solemne acte de graduació de nebot enginyer. No sabem si Mariscal es troba a la seva salsa en aquests enrenous tot i que, com deia Julio Camba, Déu va inventar els aliments i el dimoni, les salses.

El cas és que la seva carrera, la de Mariscal, no la de Camba, a Vox ha sigut ràpida gràcies al seu caràcter i a la seva plena assumpció del programa, la manera d’actuar i les idees dels abascalistes o abascalians. Mariscal, un d’aquells diputats que Ortega (Corts de la Segona República) anomenava senglars perquè a més de parlar, envesteixen, va néixer a Talavera de la Reina el 1992 i és graduat en Periodisme per la Complutense, on també va fer un màster en Polítiques. Va completar la seva formació al diari ABC i a la Secretaria d’Estat de Comunicació del Ministeri de Presidència. Primer un diari, després un gabinet i més tard un escó. Sembla una carrera del segle XIX, quan el periodisme era un primer pas per dedicar-se a la cosa pública, un mètode que aconseguir publicitat.

Sortides de to

Notícies relacionades

Sílvia Paneque: «És imprescindible que l’alta velocitat arribi a l’aeroport de Girona»

Sílvia Paneque: «Encarir l’aigua permetria noves infraestructures hídriques»

Mariscal s’ha caracteritzat per les seves sortides de to a les comissions del Congrés dels Diputats, ferint els directius de RTVE, Puigdemont, Tezanos i tot el santoral mediàtic que va de la democràcia cristiana tebiona a l’esquerra. És un home format, però s’esforça a semblar un ximple. De tota manera, ser un ximple no és a l’abast de qualsevol. Es pot ser ximple una estona, un ximple amb algú o per a segons quines coses, però ximple professional no és cosa fàcil, no ho és Mariscal, que practica una ximpleria selectiva i de disseny, una ximpleria de fotre crits com un boig al Congrés però, després, demanar educadament les croquetes i la canya en un bar dels voltants de la Carrera de San Jerónimo. Una ximpleria d’ajudar les iaies a travessar el carrer, però de dir-li cinc minuts després tonto, traïdor o el que sigui a un president del Govern o a un diputat.

Mariscal és com els de Podem: li agradaria intervenir els mitjans de comunicació. Intervenir-los, no intervenir-hi. Repartir carnets de bons i mals mitjans, de bons i mals periodistes, del que és veritat o no. Cridant llibertat ben fort. Donant espectacle.