David Madí: "El 12M va ser el final del mandat de l’1 d’octubre. Independentistes i PSC han de pactar"

És una coincidència, però buscada. Vaig posar com a condició que no es publiqués abans d’unes eleccions catalanes. Hi ha certa informació que podria ser utilitzada. És un llibre per entendre el que ha passat, contra la ingenuïtat i l’infantilisme.

En les eleccions del 12M l’independentisme ha perdut la majoria. ¿És el resultat inevitable del que al llibre defineix com el "quinquenni caïnita"?

Sí. Només s’ha avançat quan hi ha hagut unitat [com el 9N, l’1-O o Junts pel Sí], en contra de la tendència genètica natural dels catalans, que és divisió i batalla. El sobiranisme és capaç de perjudicar-se de manera irrefrenable. Hi ha molts responsables en tots costats.

¿Per electoralisme?

No només. És electoralisme i també una estratègia política. És legítima, però és no entendre que per assumir un objectiu ambiciós és necessari limitar les agendes partidistes. És estratègia i és personalisme.

ERC sempre ha estat en contra de la llista única perquè creuen que hi ha altres qüestions que no es poden aparcar.

L’estratègia política d’ERC, de buscar l’hegemonia del catalanisme i de l’esquerra, ha fracassat. La unitat és l’única estratègia viable. Em posa molt nerviós la ingenuïtat. Els catalans saben resistir, però per guanyar fa falta una altra mentalitat i una altra estratègia.

Alguns dirigents, com Mas, tornen a posar sobre la taula la llista unitària, però sembla impossible que pugui reeditar-se després de tot. Al seu llibre explica molts detalls de les males relacions entre partits.

Sempre és possible. És una qüestió d’entendre el diagnòstic. Per primera vegada des de 1980 el catalanisme no suma majoria absoluta. Hi ha un milió de votants que fan una abstenció de càstig militant. No sé si són capaços d’entendre el diagnòstic, però, si no l’entenen, aquest els passarà per sobre.

¿Poden continuar ara els líders del 2017?

Aquesta pregunta l’han de respondre, honestament, cada un d’ells. Si no han sigut capaços d’entendre’s fins ara, compartint presó i exili, ¿ho poden fer ara? No hi ha hagut prou autocrítica. Assumir un canvi estratègic implica assumir un grau de fracàs. Sembla que a ERC passarà, a Junts ja es veurà.

¿Veu més factible la repetició electoral o la investidura d’Illa?

Puigdemont i Illa semblen voler buscar dues investidures fallides. Quan passin, veurem quin és l’escenari.

Puigdemont insisteix en la seva restitució, tot i que el PSC ja li ha tancat la porta. Per utilitzar els mateixos termes del llibre, ¿insistir-hi és política per a adults?

El catalanisme faria bé a entendre com funciona de veritat tot. S’estalviarien molts drama queen als quals ens tenen acostumats.

¿El 12M va acabar amb el procés?

El mandat d’aquestes eleccions és clar. Són un punt final al mandat de l’1 d’octubre i obren nous escenaris, sense majories. Ni els unionistes encapçalats per Illa tenen un mandat de victòria absoluta, ni tampoc la tenen els independentistes. El mandat de les urnes és que es posin d’acord.

El 23J va obrir un nou escenari de negociacions. Al llibre explica una trobada entre un grup de joves convergents, entre els quals hi era vostè, i l’expresident Jordi Pujol, i vostè els va dir que, arribats a un punt, s’havia de pactar el sostre de les aspiracions i que aquest no podia ser la independència perquè l’Estat no l’acceptaria mai. ¿Tenia raó?

Tenia raó en el fet que l’Estat mai l’acceptaria. Però els sostres són generacionals i cada generació hi ha de posar el seu.

¿I quin és el sostre d’aquesta generació?

En els pròxims mesos el sobiranisme i el no-sobiranisme han d’escollir entre tres escenaris, que al llibre defineixo com "ho tornarem a fer", "no farem res" i "ho farem diferent".

¿Aquest "ho farem diferent" és el que s’ha intentat fer des de la investidura de Sánchez?

Sí, i és una oportunitat. No d’assumir la independència, però sí de transformar Espanya d’una forma molt potent. I això requereix unitat com en l’altre escenari. I també amb els bascos.

¿Es podrà fer en aquesta legislatura o l’amnistia ja és un sostre difícil de superar?

L’amnistia és només posar el comptador a zero, perquè hi torni a haver política de veritat. Al llibre faig cinc propostes, i una és la llei d’abús de funcionari públic.

¿En què consisteix?

Hi ha determinats funcionaris, jutges, policies que són impunes davant l’abús. Un núvol de petits Villarejos que s’ha d’acabar. L’única manera de fer-ho és tipificar un delicte d’abús de funcionari públic.

Una altra de les grans transformacions que posa sobre la taula és el concert econòmic. De vegades s’ha dit que és més difícil aconseguir aquest pacte fiscal que la independència.

És conjuntura política. Si és possible per al País Basc, ¿per què no ho és per a Catalunya? Si la Constitució només ho preveu per uns, s’arregla.

¿Per què considera que falta "cultura del poder"?

És la genètica de Catalunya des de 1714. Es trenca amb el restabliment de la democràcia, amb la generació dels nostres avis, que entenen que el catalanisme ha de manar en tots els camps. Per això neixen Òmnium, Banca Catalana i Convergència. Ara el poder fa por. És una enorme debilitat. Espanya és una gran nació forjada a força de violència, força i molts capítols on ha après a exercir el poder. I només respecta aquest poder.

El llibre detalla alguns dels motius que considera que van fer fracassar el post 1 d’octubre. Entre d’altres, la falsa creença que es podia fer una transició de la llei a la llei, el no estar disposats a acceptar sang o un desconeixement de la negociació amb Madrid. ¿Es va pecar d’ingenuïtat o ningú volia quedar com un traïdor?

Hi va haver llums i ombres. L’1-O es va guanyar de manera clara, el 3-O érem en un punt de no retorn i després es va desaprofitar. Hi va haver una debilitat en aquesta cultura del poder. Va tenir les seves raons. Aquells dies d’octubre tenen la seva pròpia autòpsia.

Diu que és ingenu pensar que el procés va començar al carrer.

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Ni el procés va començar el 2010 amb la sentència de l’Estatut, ni és un moviment que ve justificat de baix a dalt. O sabem que això és així o no sabem de què va la pel·lícula.

¿Va ser un error traslladar-ho així a la ciutadania?

En la vida hi ha un concepte que són les mentides fèrtils, i la revolució dels somriures ho era. Però arriba un moment en què la revolució dels somriures deixa de tenir somriures. La política ha de deixar fora l’infantilisme.