El ser o no ser de Ciutadans

Ens trobem davant l’última oportunitat d’aquest partit que va estar a punt de governar Espanya juntament amb Pedro Sánchez, però al qual un profund error estratègic el 2019 el va portar a ser prescindible i perdre 47 diputats d’una tacada. Es diu aviat.

Imagino que la pregunta que deuen fer-se Cañas i Nart cada matí quan desperten és com seduir els més de quatre milions de votants que aquell abril del 2019 van optar pel seu projecte. ¿Per què hauria de ser útil ara la seva presència en les institucions europees? En això han d’estar. La majoria de les declaracions de Jordi Cañas van encaminades a explicar que la seva absència suposaria una relaxació davant els temes que més han mogut les formacions independentistes. I això seria un error.

Cañas ho té clar. "Entre Pedro Sánchez, que pacta amb Puigdemont, i Núñez Feijóo, que pactaria sense problemes, aquí estem nosaltres", assegurava fa ja unes setmanes fora de micro en el Converses de Cope Catalunya. Probablement, és l’únic que s’atreveix a repetir que a la UE "Puigdemont és un dels titelles de Putin a Europa". Sap on fer mal. I el cert és que el punt de vista de la seva formació davant les propostes independentistes és més clar que d’altres a Catalunya.

Aquesta postura té sentit electoral. Ciutadans es presenta com una proposta política per a tot Espanya, però en aquests moments sembla que torna a tenir sentit en la seva defensa d’aquella ciutadania que connectava amb el rebuig als excessos identitaris que tan mal van fer a Catalunya i, de passada, a la resta d’Espanya. L’amnistia es juga en aquests moments a la UE, que és on probablement acabarà la llei una vegada aprovada al Congrés.

Idea motivadora

Notícies relacionades

Sílvia Paneque: «És imprescindible que l’alta velocitat arribi a l’aeroport de Girona»

Sílvia Paneque: «Encarir l’aigua permetria noves infraestructures hídriques»

És com una fusta a què agafar-se i que està relacionat amb els primers batecs d’aquell moviment que va néixer el juny del 2006 al restaurant Taxidermista, ja desaparegut, i que més tard va impulsar la formació política. Llavors va ser una deriva nacionalista de la societat focalitzada en aquell tripartit. Ara, el motiu són les seqüeles de tot allò, no del tot tancades, que es reobren com una oportunitat.

El problema rau en la idea motivadora. ¿Què pot motivar un d’aquells quatre milions de vots assistir a una força política que necessita massa paraules per emocionar? ¿Hi ha un secret? El primer és un líder. Cañas és canyer, i disculpin el joc. Això és bo. Però, ¿de veritat vol ser el líder? En més d’una ocasió ha dit que no va amb ell. Li agrada la gestió. ¿Hi ha algun jove per aquí? No ho sembla. Per això, al laberint de Ciutadans, de moment ningú ha dibuixat una sortida.