¿President o "pollastre"?

Però aquest no és el fons de la qüestió, tot i que pot contribuir que Catalunya continuï encara més temps amb un Govern en funcions que té poca auctoritas per afrontar qualsevol repte.

Anem al fons. Puigdemont vol anar a la investidura. Potser pot, però amb aquest Parlament no serà elegit. És un polític hàbil. Mai ha guanyat unes eleccions. El 2016 va ser elegit a dit per Artur Mas –a qui corresponia, malgrat anar quart en la llista de Junts pel Sí– perquè la CUP va decidir enviar-lo a la paperera de la història. Preferien Puigdemont perquè a Girona hi havia una relació especial amb l’antiga CDC. El 2017 –després del 155– va perdre davant Inés Arrimadas, tot i que va humiliar ERC. El 2021 va tornar a perdre davant Salvador Illa i Pere Aragonès. I ara, davant Illa (27% a 21%).

No obstant, malgrat haver perdut tres eleccions consecutives, diu que representa Catalunya i que cal restituir el president. I, més meritori, part de Catalunya i de la premsa (no només els que el van votar el 12M) s’ho creu. O s’ho mig creu. ¿Perquè va ser cessat pel 155? En aquest cas, l’oblidat president Torra també tindria mèrits. En habilitat i poder de comunicació –partint d’un profund sentiment de greuge de part de la societat catalana– és excel·lent.

Però, votin –o no votin– Puig i Puigdemont al Parlament, la realitat és que per primera vegada des del 2012 (abans CiU era una altra cosa), l’independentisme no té majoria absoluta. Catalunya ha girat full, com demanava Salvador Illa. O com reconeix David Madí –vegeu l’entrevista en aquest diari–, que afirma que el 12M ha sigut el punt final al mandat de l’1-O i que unionistes i independentistes han de pactar.

En siguin 59 (amb Puigdemont i Puig), o 61, amb els dos escons d’Orriols, l’independentisme és lluny de la majoria absoluta de 68. I, per tant, amb aquest Parlament Puigdemont no serà president, perquè tant Illa com Sánchez han descartat el suport del PSC. Tot i que amenacin de deixar Sánchez sense majoria a Madrid. És més, tot i que Puigdemont fos president, poc podria fer, perquè hi ha 68 diputats (PSC, PP i Vox) que no es poden posar d’acord en res (per Vox), però que votarien en contra de tota iniciativa independentista. No seria el Govern de Madrid, ni el Constitucional, sinó el Parlament de Catalunya el que limitaria a Puigdemont.

Per això Puigdemont jugarà la seva última carta: la repetició electoral. Té dret, una altra cosa és que a Catalunya li convingui continuar més temps sense Govern. Un polític de l’antiga CDC atribueix a Puigdemont aquesta frase el 2017: "O som independents, o Espanya tindrà un gran pollastre". Va aconseguir només el segon. I ara la repetició electoral tornaria a ser un altre "pollastre". ¿Podria guanyar Puigdemont? Sembla difícil, però, si ERC ha quedat atordida pels seus resultats i segueix amb la temptació d’una Mesa del Parlament "antirepressiva" (el cas Puig farà soroll), es trobarà com un pollastre sense cap (sense candidat) davant unes noves eleccions. I llavors Puigdemont la temptarà de repetir Junts pel Sí (la coalició Junts-ERC), que Artur Mas ja ha proposat.

A Puigdemont, abans de retirar-se, li pot interessar la repetició. ¿A l’independentisme –i a Artur Mas– també, si, com diu Madí, les eleccions han sigut el final de l’1-O?

Notícies relacionades

Com més població, més recursos

L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia

Aragonès ha governat l’últim any amb el suport del PSC (i amb Junts en contra). I el mateix Madí proposa ara un pacte entre unionistes i independentistes. S’ha girat full, intentar revertir el 12M seria un gran embolic i temps perdut. El progrés de Catalunya (la normalització i passar a la feina) requereix pactes transversals ben travats. I a Catalunya. Illa ha guanyat amb aquesta idea. I Aragonès, Illa i Jéssica Albiach (fins fa poc) la van practicar al Parlament.

La transversalitat no és una assignatura fàcil i exigeix renúncies, però sense transversalitat no sortirem del "pollastre".